Cap d'olla negre

La característica principal, que permet distingir el gènere, és la presència d’un front bulbós, que pot arribar a sortir més enllà de la boca i que adquireix una forma quadrangular vist des de dalt. El musell, si n’hi ha, amb prou feines es diferencia del cap. L’aleta dorsal té una base longitudinalment molt ample, és molt falcada, és gran, sobretot en els individus adults, ja que s’allarga longitudinalment a mesura que l’individu es va fent més vell. Està situada per davant de la meitat del cos, més o menys a la línia on s’acaba el primer terç del cos. Les aletes pectorals són molt llargues, fet que les diferencia del cap d’olla d’aleta curta (Globicephala macrorhynchus), i presenten una mena de colzes a la part anterior. El peduncle caudal és força llarg i gruixut dorsoventralment.

El seu patró de coloració és el característic del gènere. El color predominant és el negre (a vegades marró fosc), present en tot l’individu, excepte en 3 zones concretes:

• Zona blanca amb forma de W invertida al pit, que s’allarga posteriorment i s’eixampla al voltant de l’àrea urogenital.
• Una línia blanca situada darrera l’ull i que s’estén de forma obliqua cap a la part dorsal de l’animal.
• Una taca blanca o gris clar, anomenada en anglès “saddle patch”, que es traduiria com a sella de muntar, i que està situada just darrera l’aleta dorsal.

Les cries són més clares que els individus adults.

Els caps d’olla tenen menys dents que la resta d’espècies de la família Delphinidae, fet que segurament guarda relació amb la seva dieta. En total presenten entre 8 i 13 dents punxegudes i afilades a cada mandíbula.

Juntament amb el catxalot (Physeter macrocephalus) i la orca (Orcinus orca), els caps d’olla són els odontocets amb una dimorfisme sexual més marcat, essent els mascles bastant més grans que les femelles. La seva mida mitjana oscil·la entre els 3,6 i els 7,5 metres en els mascles, que poden arribar a pesar fins a 3 tones, i els 3,8 i els 5,7 metres en les femelles, que assolirien les 2 – 2,5 tones de pes. Els nounats mesuren entre 1,7 i 2 metres i pesen al voltant de 75 kilograms.

El cap d’olla negre d’aleta llarga, és una espècie que presenta una distribució antitropical, és a dir que es distribueix en aigües temperades i subpolars de l’Atlàntic nord i dels oceans de l’hemisferi sud. Abans també es podia veure al Pacífic nord, però actualment es creu que hi és absent. Es troba sobretot en aquelles àrees més allunyades de la costa, tot i que també es poden trobar en aigües costaneres (Jefferson et al., 2008 & Perrin et al., 2009). Les poblacions dels dos hemisferis estan aïllades. Aquesta distribució contrasta amb la del seu congènere, el cap d’olla d’aleta curta (Globicephala macrorhynchus), que només està present en aigües tropicals i sub-tropicals (Perrin et al., 2009). S’estima que la població mundial estaria formada per aproximadament 1 milió d’individus (Jefferson et al., 2008 & Perrin et al., 2009).

Globicephala spp) al món. Notis que les distribucions de les dues espècies del gènere són completament oposades, coincidint només en algunes àrees concretes. Font: www.iucnredlist.org” src=”https://www.associaciocetacea.org/wp-content/uploads/2014/08/Distribucio-globicephala.jpg” width=”500″ height=”244″ style=”margin: 0pt 0pt 0pt 40px; padding: 10px; border: none; max-width: 98%; height: auto;”>

Al Mediterrani està considerada una espècie resident, tot i que la mida, estructura, distribució i dinàmica de la seva població en aquest mar és encara força incerta (Cañadas and Sagarminaga, 2000). Tot i això, s’ha vist que és més abundant a la part occidental de la conca, especialment al mar d’Alboran i a l’estret de Gibraltar, i en menor mesura a l’extrem nord-oest (Mangion and Gannier, 2002 & Gannier, 2005). Sembla ser que l’espècie presenta una població estable d’entre 267 i 273 individus a l’estret de Gibraltar, que a l’estiu seria d’uns 213 individus (Verborgh, 2005 & Verborgh et al., 2009). També és força abundant al mar d’Alboran, on s’hi agruparien fins a varis centenars o pocs milers d’individus de cap d’olla d’aleta llarga (Cañadas and Sagarminaga, 1994; Cañadas and Sagarminaga 2000; Cañadas et al., 2002 & Cañadas et al., 2005). La proximitat d’aquestes dues àrees fa pensar als autors que els individus vistos a l’estret de Gibraltar i els vistos al mar d’Alboran podrien pertànyer a la mateixa població (Verborgh, 2005). A la part central del Mediterrani hi ha molt pocs registres d’albiraments confirmats (Notarbartolo di Sciara, 2002; Notarbartolo di Sciara and Birkun, 2010 & Mussi et al., 2000), mentre que són quasi absents a la part oriental de la conca.

Tot i que es desconeix la estructura de la població, es creu que els individus que es troben al Mediterrani correspondrien a una sola població (Reeves and Notarbartolo di Sciara, 2006). No es tenen evidències de que hi hagi flux genètic entre individus del Mediterrani i de l’oceà Atlàntic a través de l’estret de Gibraltar. Per contra, els estudis realitzats en aquella zona i en altres indrets del Mediterrani, tendeixen a indicar que les poblacions d’aquest mar serien residents, mostrant molta fidelitat a les seves àrees de residència (Mussi et al., 2000; Verborgh, 2005; De Stephanis, 2008; De Stephanis et al., 2008a & Verborgh et al., 2009).

Es desconeix quina és la seva població total al Mediterrani tot i que algunes dades no publicades indiquen que la població del mar d’Alboran estaria situada entre els 1.500 i els 1.900 individus, essent la més gran del Mediterrani.

En diferents indrets s’ha vist que el cap d’olla negre d’aleta llarga viu en hàbitats propers al talús continental, amb fons marins amb pendent o amb un relleu topogràfic important (Perrin et al., 2009). Al Mediterrani ha estat estudiat sobretot a la zona del mar d’Alboran i de l’estret de Gibraltar. Tots els estudis realitzats a les diferents àrees coincidirien amb estudis duts a terme fora del Mediterrani. En aquest sentit, l’espècie sol habitar aigües amb una profunditat d’entre 380 i 1.550 metres, amb pendents intermèdies, mostrant una preferència per aigües més profundes de 600 metres i arribant a ocupar aigües amb profunditats superiors als 2.000 metres (Notarbartolo di Sciara et al., 1993; Baird et al., 2002; Cañadas et al., 2002; Gannier, 2005 & De Stephanis 2008b).

Tot i que mostra una certa variabilitat geogràfica i estacional (Santos et al., 2014), es pot dir que el cap d’olla negre d’aleta llarga s’alimenta principalment de calamars nerítics o oceànics. Mostra una especial predilecció per les espècies Todarodes sagitattus i Loligo pelaei, seleccionant-les per davant d’altres espècies, durant la temporada en que aquestes hi són presents (Desportes and Mouritsen, 1993 & Gannon et al., 1997). En menor mesura també s’alimenten de calamars que pertanyen a la família Omastraphidae, al gènere Gonatus o a les espècies Histioteuthis reversa o Chiroteuthis veranyi. A part dels calamars, també es pot alimentar secundàriament de peixos, com ara el verat (Scomber scombrus), l’areng (Clupea harengus), la maire (Micromesistius poutassou) o l’espècie Argentina silus, que poden arribar a ser abundants en la dieta, quan no hi ha disponibilitat de calamars (Desportes and Mouritsen, 1993 & Gannon et al., 1997). Les poblacions del mar d’Alboran també s’alimentarien primàriament de diferents espècies de calamars, en especial del Todarodes sagitattus (Cañadas and Sgarminaga, 2000). Tot i que les preses de les que s’alimenten viuen a bastanta profunditat, entre 100 i 1.000 metres, sembla ser que la seva migració vertical diària, permetria al cap d’olla negre d’aleta llarga alimentar-se a menys profunditat, generalment entre 100 i 500 metres (Desportes and Mouritsen, 1993 & De Stephanis et al., 2008c).

Sembla ser que la composició de la dieta pot variar en funció de la mida, l’edat o l’estat reproductor. Així doncs, els animals més petits s’alimentarien de preses més petites i les femelles lactants i els mascles més grans, presentarien una proporció de peix més gran a la seva dieta (Desportes and Mouritsen, 1993).

El Cap d’olla gris d’aleta llarga presenta característiques compartides amb moltes espècies de grans cetacis en el seu cicle vital, com ara una llarga esperança de vida, maduresa sexual endarrerida, maduració diferenciada entre mascles i femelles i el fet de que donen a llum a una única cria en cada part.

En aquest cas, els mascles poden arribar a viure entre 35 i 45 anys, tot i que s’ha trobat algun exemplar que superaria per poc aquesta edat, mentre que les femelles arribarien fins als 60 anys d’edat (Bloch et al., 1993; Jefferson et al., 2008 & Perrin et al., 2009). La gestació sol durar entre 15 i 16 mesos i l’interval entre parts s’allarga al voltant de tres anys. Els nounats mesuren entre 1,7 i 1,8 metres i mostren una fase de creixement ràpid seguida per una disminució del creixement durant les etapes juvenils (Bloch et al., 1993; Perrin and Reilly, 1984 & Perrin et al., 2009). El deslletament es comença a produir caps als 6 mesos, tot i que hi ha individus en els que pot començar abans, i la lactància es pot perllongar fins a 3 anys (Desportes and Mouritsen, 1993; Perrin and Reilly, 1984 & Perrin et al., 2009). La presència de llet en estómacs d’individus de fins a 7 anys en el cas dels mascles i 12 en el de les femelles, fa pensar que podrien presentar un període d’alletament més perllongat, que es deuria a raons socials més que no pas nutricionals (Tyack 1986; Desportes and Mouritsen, 1993 & Perrin et al., 2009). Els individus assoleixen la maduresa sexual als 12 anys en el cas dels mascles i als 8 en el de les femelles. En general l’aparellament es sol produir entre la primavera i l’estiu, tot i que al mar d’Alboran s’ha observat entre juliol i setembre (Cañadas and Sagarminaga, 2000 & Jefferson et al., 2008).

L’estructura social del cap d’olla negre d’aleta llarga estaria basada en petits grups lineals estables amb filopàtria natal de grup per ambdós sexes i que inclouen entre 2 i 4 generacions de mascles i femelles (Ottensmeyer and Whitehead, 2003; De Stephanis, 2008 & De Stephanis et al., 2008a). L’estabilitat d’aquestes “unitats socials bàsiques” o pods, varia en funció de la zona estudiada, essent més aviat efímeres a les aigües de Nova Escòcia i més estables en zones com les Illes Fèroe o l’estret de Gibraltar i el Mediterrani. Els diferents pods s’ajuntarien entre ells formant grups més grans anomenats clans, que poden estar compostos per entre 20 i 90 individus, tot i que s’ha vist que poden arribar a estar formats per 80 i 100 individus a la zona de Nova Escòcia i per uns 150 a l’estret de Gibraltar (Amos et al., 1990; Ottensmeyer and Whitehead, 2003; De Stephanis, 2008 & De Stephanis et al., 2008a). En altres àrees del Mediterrani, com ara el mar d’Alboran, els nombres són bastant semblants, essent la mida típica dels grups entre 7 i 20 individus i podent arribar a un màxim de 300 – 350 animals (Cañadas and Sagarminaga, 1994 & Cañadas and Sagarminaga, 2000).

Tot i que els pods són grups matrilineals amb forts llaços entre les mares i les seves cries, la reproducció no es produiria entre els individus d’un mateix pod. Al mar d’Alboran s’ha vist que els mascles d’un pod mostren alts nivells d’associació amb femelles d’un altre pod (Cañadas and Sagarminaga, 2000). Diferents autors suggereixen la possibilitat de que els mascles no es reprodueixin dintre del mateix pod, sinó que ho facin amb individus de grups diferents. En el cas dels cap d’olla negres d’aleta llarga de l’estret de Gibraltar, es creu que formarien un únic clan, que es reproduiria amb individus d’un altre clan, possiblement del mar d’Alboran (De Stephanis, 2008 & De Stephanis et al., 2008a).

És força comú trobar-se’ls immòbils en superfície, deixant que els vaixells s’aproximin a poca distància. A vegades se’ls pot veure alimentant-se o viatjant en una formació lineal, amb els individus situats un al costat de l’altre. Pot saltar a la proa de les embarcacions, sobretot en el cas dels individus més joves. Un comportament típic és l’”spyhop”, en el que l’animal treu el cap fora l’aigua per espiar (Carwardine, 2004 & Shirihai and Jarret, 2006). Normalment realitza vàries immersions curtes abans de desaparèixer en una immersió més llarga d’uns pocs minuts. Quan s’alimenta les immersions poden arribar a durar fins a 10 minuts. S’ha vist que les immersions durant el dia solen ser menys profundes (entre 1 i 16 metres), mentre que a la nit serien més profundes i estarien lligades, probablement, amb l’alimentació (Baird et al., 2002 & Perrin et al., 2009).

A l’aigua és quasi impossible distingir-lo del seu congènere, el cap d’olla negre d’aleta curta (Globicephala macrorhynchus), però les seves àrees de distribució se solapen només en unes zones determinades. Altres espècies semblants poden ser la orca (Orcinus orca) o la falsa orca (Pseudorca crassidens), tot i que es poden diferenciar fàcilment per la forma tant característica de l’aleta dorsal. Els caràcters que més ens poden ajudar en la seva identificació al mar són el cap bulbós, la coloració negre en la seva pràctica totalitat i la forma de l’aleta dorsal i la seva posició en l’eix longitudinal del cos. A més a més, el patró d’immersió és molt característic, sortint primer el meló, i exhalant l’aire. Posteriorment el cos es va arquejant cada vegada més a mesura que l’animal avança, fins que deixa completament a la vista el peduncle caudal. Pràcticament mai treu l’aleta caudal fora l’aigua abans d’iniciar la immersió (Jefferson et al., 2008 & Shirihai and Jarret, 2006).

Com en moltes altres espècies de cetacis, el cap d’olla negre d’aleta curta presenta característiques específiques que permeten el reconeixement individual dels animals que formen un grup. Aquestes marques es poden emprar en estudis de recerca que utilitzin la foto-identificació com a mecanisme principal per a diferenciar els individus. És important que aquestes marques siguin estables en el temps, és a dir, que no desapareguin amb els anys. En aquest sentit s’han trobat tres tipus de marques que compleixen aquests criteris per aquesta espècie (Auger-Méthé and Whitehead, 2007):

Osques a l’aleta dorsal: Com en la majoria d’espècies de la família Delphinidae, els individus de cap d’olla negre d’aleta llarga poden ser reconeguts gràcies a la forma de la seva aleta dorsal i també a la morfologia, posició i nombre d’osques en el seu marge posterior. Aquesta és la principal característica utilitzada pels diferents grups de recerca del món. Tot i això, el percentatge d’individus d’una població que poden ser identificats en una mateixa població utilitzant aquest tipus de marca natural, oscil·la al voltant del 33 %.

Sella de muntar: La sella de muntar és una taca més clara present a la part dorsal situada just després de l’aleta dorsal. La seva forma i coloració es manté estable en el temps i és única per a cada individu, fet que permet la seva diferenciació. Es tracta d’una marca suficientment complicada perquè no hi hagi duplicacions dins d’una mateixa població i que s’heretaria genèticament i de forma diferent en els dos sexes. No és visible en els individus més joves. Si combinem aquesta característica a l’explicada anteriorment, el percentatge d’individus identificats de la població es dobla, passant d’un 33 a un 67 % (Auger-Méthé and Whitehead, 2007).

Ferides blanques: Es tracta de ferides irregular sovint associades a la presència d’osques i la seva formació estaria relacionada amb aquestes. S’ha vist que són estables en el temps i per tant es podrien utilitzar en estudis de foto-identificació, tot i que la seva presència a la població és baixa.

El cap d’olla negre d’aleta llarga és una espècie distribuïda sobretot en aigües temperades i subpolars de l’Atlàntic nord i tots els oceans de l’hemisferi sud. La població mundial s’estima al voltant del milió d’individus, però aquestes dades són més aviat antigues i es desconeixen exactament quins són les tendències en l’abundància de la població. Per tots aquests fets, la Unió Internacional per a la Conservació de la Naturalesa (UICN), ha catalogat aquesta espècies sota l’estatus de dades insuficients. Al Mediterrani, la falta de coneixements sobre les poblacions que hi viuen i la seva abundància, també ha dut a aquets organisme a classificar l’espècie sota l’estatus de dades insuficients. Les principals amenaces a les que ha de fer front l’espècie són:

• Avaraments massius: Els caps d’olla són uns dels cetacis que es veuen implicats més freqüentment en avaraments massius. S’han proposat diferents teories per explicar el perquè d’aquests esdeveniments, però sembla ser que un factor determinant és la presència de forts vincles socials entre els individus avarats (Geraci and Lounsbury, 2005). Alguns autors han proposat que podrien ser deguts als camps magnètics terrestres, altres que es podrien produir perquè els cetacis es queden atrapats en zones d’aigües poc profundes i altres que podrien ser deguts a canvis ambientals bruscos com ara huracans, terratrèmols o a la producció de fortes pressions sòniques, sovint lligades a l’ús de sonars militars o a explosions submarines (Geraci and Lounsbury, 2005). Al Mediterrani no es té constància de cap avarament massiu de caps d’olla d’aleta llarga.
• Captura directa: La captura directa d’aquests cetacis només es produeix a les Illes Fèroe, on cada any es maten al voltant d’uns 850 individus de mitjana. Aquesta matança és considerada una tradició per als habitants de les illes, que es remunta fins a l’edat mitjana. Segons la Comissió Balenera Internacional i la Comissió sobre Mamífers Marins de l’Atlàntic Nord (NAMMCO), aquesta matança no suposaria cap amenaça per a la població de caps d’olla negres d’aleta llarga de la zona, que estimen en uns 100.000 individus.
• Interacció amb humans: No està ben determinat quina pot ser l’afectació exacta de l’activitat humana sobre aquesta espècie, però s’ha vist que hi ha diferents factors que podrien implicar una amenaça en un futur. Entre ells s’hi inclouen l’impacte amb embarcacions; la interacció amb pesqueries, que els produeix ferides, competeix pel mateix recurs i poden causar captura accidental; la producció de soroll subaquàtic i el whale whatching, que podria molestar als individus de forma notable (Reeves and Notarbartolo di Sciara, 2006 & De Stephanis, 2008).
  La pesca accidental si que sembla un problema important en altres indrets del planeta, com s’ha vist a Califòrnia, on els individus queden atrapats en xarxes de deriva, o a Hawaii, on quedarien enganxades en línies de palangre (Perrin et al., 2009).
• Contaminació: El mar Mediterrani és un dels més contaminats del món degut a la intensa activitat agrícola i industrial que s’ha desenvolupat a les seves costes durant els darrers segles (Aguilar, 2000). S’ha vist que les poblacions d’ambdós costats de l’Atlàntic presenten alts nivells de contaminants organoclorats DDTs i PCBs en els seus teixits, i que les concentracions de metalls pesats com ara el cadmi el mercuri en individus de les illes Fèroe són més altes del normal (Caurant et al., 1993 & Perrin et al., 2009). Tot i que s’ha vist que els cap d’olla poden ser bastant tolerants a nivells elevats de contaminants, també s’ha observat en altres espècies, que aquests compostos poden provocar desordres en les concentracions hormonals, desordres reproductors i també poden afectar al creixement i al sistema immunitari (Aguilar, 2000; Borrell and Aguilar, 2006 & Reijnders, 1998).
• Morbilivirus: Una epidèmia d’aquest tipus de virus va afectar a la població resident a l’Estret de Gibraltar i a les aigües del mar d’Alboran durant els anys 2006 i 2007. En total es varen trobar 27 individus de cap d’olla negre d’aleta llarga entre els mesos d’octubre de 2006 i abril de 2007 des de l’Estret de Gibraltar fins a la costa de les Illes Balears. Sembla ser que seria el primer cas de morbilivirus detectat en aquesta espècie (Fernández et al., 2008).

El cap d’olla comú d’aleta llarga està protegit per diferents convenis internacionals com ara l’apèndix II del Conveni sobre el Comerç Internacional d’Espècies Amenaçades de Flora i Fauna Silvestres (CITES) o l’Acord sobre la Conservació dels Cetacis del mar Negre, Mediterrani i l’Àrea Atlàntica adjacent (ACCOBAMS). Algunes poblacions estan incloses també a l’apèndix II de la Convenció d’Espècies Migratòries (CMS). Al Mediterrani a més a més, existeix una àrea molt important per als cetacis, situada al mar de Ligúria, on aquests animals gaudeixen d’una protecció especial. De fet es tracta de l’única Area Marina Protegida, creada amb la intenció de protegir els cetacis i afavorir-ne la seva conservació.

Tot i que s’ha demanat l’establiment d’àrees d’especial interès a la part nord del mar d’Alboran i al golf de Vera (Cañadas et al., 2005), no ha sigut fins a finals del 2013, que el govern espanyol ha designat nous Llocs d’Interès Comunitari marins, en el marc del projecte Indemares i formant part de la Xarxa de Natura 2000. Entre les noves àrees designades s’hi inclou l’ampliació de la zona que rodeja la illa d’Alboran, i la part nord del mateix mar, àrees molt importants en la distribució de l’espècie.

AGUILAR, A. 2000. Population biology, conservation threats and status of Mediterranean striped dolphins (Stenella coeruleoalba). Journal of Cetacean Research and Management 2(1):17-26

AMOS, B., BARRET, J., & DOVER, G. A. 1991. Breeding behaviour of pilot whales revealed by DNA fingerprinting. Heredity. 67:49-55

AUGER-MÉTHÉ, M. & WHITEHEAD, H. 2007. The use of natural markings in studies of long-finned pilot whales (Globicephala melas). Marine Mammal Science. 23(1):77-93

BAIRD, R. W., BORSANI, J. F., HANSON, M. B. & TYACK, P. L. 2002. <em. Marine Ecology Progress Series. 237:301-305</em

BLOCH, D., LOCKYER, C. & ZACHARIASSEN, M. 1993. Age and growth parameters of the long-finned pilot whale off the Faroe Islands. Report of the International Whaling Commission. Special Issue 14:163-207

BORRELL, A. & AGUILAR, A. 2006. Organochlorine concentrations declined during 1978 – 2002 in the western Mediterranean bottlenose dolphins, a coastal top predator. Cemosphere. 66:347-352

CAÑADAS A. & SAGARMINAGA, R. 1994. Estudio de distribución y dinámica de las poblaciones de cetáceos en las aguas del sudeste español. Proyecto Alnitak

CAÑADAS, A. & SAGARMINAGA, R. 2000. The northeastern Alboran Sea, an important breeding and feeding ground for the long-finned pilot whale (Globicephala melas) in the Mediterranean Sea. Marine Mammal Science. 16(3):513-529

CAÑADAS, A., SAGARMINAGA, R., DE STEPHANIS, R., URQUIOLA, E. & HAMMONS, P. S. 2005. Habitat preference modelling as aconservation tool: proposal for marine protected areas for cetaceans in southern Spanish waters. Aquatic Conservation: Marine and Freshwater Ecosystems. 15:495-521

CARWARDINE, M. 2004. Ballenas delfines y marsopas. Ediciones Omega. Barcelona. 2ª reimpresión

CAURANT, F., AMIARD-TRIQUET, C. & AMIARD J-C. 1993. Factors influencing the accumulation of metals in pilot whales (Globicephala melas) off the Faroe Islands. Reports of the International Whaling Commision. Special Issue 14:369-390.

DE STEPHANIS, R. 2008. Estrategias de alimentación, en función del tiempo, de los diferentes grupos de calderón común (Globicephala melas) en el Estrecho de Gibraltar en primavera-verano. Tesis doctoral. Universidad de Cádiz, España

DE STEPHANIS, R., VERBORGH, P., PÉREZ, S., ESTEBAN, R., MINVIELLE-SEBASTIA, L. & GUINET, C. 2008a. Long-term social structure of long-finned pilot whales (Globicephala melas) in the Strait of Gibraltar. Acta Ethologica. 11:81-94

DE STEPHANIS, R., CORNULIER, T., VERBORGH, P., SALAZAR SIERRA, J., PÉREZ GIMENO, N. & GUINET, C. 2008b Summer spatial distribution of cetacens in the Strait of Gibraltar in relation to the oceanographic context. Marine Ecology Progress Series. 353:275-288

DE STEPHANIS, R., GARCÍA-TISCAR, S., VERBORGH, P., ESTEBAN-PAVO, R., PÉREZ, S., MINVIELLE-SEBASTIA, L. GUINET, C. 2008c. Diet of social groups of long-finned pilot whales (Globicephala melas) in the Strait of Gibraltar. Marine Biology. 154:603-612

DESPORTES, G. & MOURITSEN, R. 1993. Preliminary results on the diet of long-finned pilot whales off the Faroe Islands. Report of the International Whaling Commission. Special Issue 14:305-324

FERNÁNDEZ, A., ESPERÓN, F., HERRAÉZ, P., ESPINOSA DE LOS MONTEROS, A., CLAVEL, C., BERNABÉ, A., SÁNCHEZ-VIZCAINO, J. M., VERBORGH, P., DE STEPHANIS, R., TOLEDANO, F. & BAYÓN A. 2008. Morbillivirus and pilot whale deaths, Mediterranean Sea. Emerging Infectious Diseases. 14:792-794

GANNIER, A. 2005. Summer distribution and relative abundance of delphinids in the Mediterranean sea. Revue d’Ecologie (La Terre et la Vie) 60:223-238

GANNON, D. P., READ, A. J., CRADDOK, J. E., FRISTRUP, K. M. & NICOLAS, J. R. 1997. Feeding ecology of long-finned pilot whales Globicephala melas in the western North Atlantic. Marine Ecology Progress Series. 148:1-10

GERACI, J. R. & LOUNSBURY, V. J. 2005. Marine mammals ashore: A field guide for strandings. 2nd edition. National Aquarium in Baltimore.

IUCN 2012. Marine Mammals and Sea Turtles of the Mediterranean and Black Seas. Gland, Switzerland and Malaga, Spain: IUCN. 32 pages.

JEFFERSON, T. A., WEBBER, M. A. & PITMAN, R. L. 2008. Marine mammals of the world: A comprehensive guide to their identification. Academic Press. Canadà

MANGION, P. & GANNIER, A. 2002. Improving the comparative distribution picture for Risso’s dolphin and long- finned pilot whale in the Mediterranean Sea. 16th Conference of the European Cetacean Society (Liège, 7-12 April): Abstracts.

MUSSI, B., MIRAGLIULO, A. & DÍAZ LÓPEZ, B. 2000. Social structure and male paternal care in a long-finned pilot whale (Globicephala melas) pod off Ventotene Island (Southern Tyrrenian Sea, Italy). European Research on Cetaceans. 14:141-145

NOTARBARTOLO DI SCIARA, G., VENTURINO, M. C., ZANARDELLI, M., BEARZI, G., BORSANI, F. J. & CAVALLONI, B. 1993. Cetaceans in the central Mediterranean sea: Distribution and sighting frequencies. Bolletino di Zoologia. 60:131-138

NOTARBARTOLO DI SCIARA, G. 2002. Cetacean species occurring in the Mediterranean and Black Seas. In: G. NOTARBARTOLO DI SCIARA (Ed.), Cetaceans of the Mediterranean and Black Seas: state of knowledge and conservation strategies. A report to the ACCOBAMS Secretariat, Monaco, February 2002. Section 3, 17 p.

NOTARBARTOLO DI SCIARA, G. & BIRKUN A JR. 2010. Conserving whales and dolphins in the Mediterranean and Black seas. An ACCOBAMS status report. ACCOBAMS, Monaco. 212 p

OTTENSMEYER, C. A. & WHITEHEAD, H. 2003. Behavioural evidence for social units in long-finned pilot whales. Canadian Journal of Zoology. 81:1327-1338

PERRIN, W. F. & REILLY, S. 1984. Reproductive parameters of dolphins and small whales of the family Delphinidae. Report of the International Whaling Comission. (Special Issue 6):97-133

PERRIN, W. F., WÜRSIG, B. & THEWISSEN, J. G. M. 2009. Encyclopedia of marine mammals. Second edition. Academic Press. United States of America

REEVES, R. R. & NOTARBARTOLO DI SCIARA, G. 2006. The status and distribution of cetaceans in the Black Sea and Mediterranean Sea. IUCN Centre for Mediterranean Cooperation, Malaga, Spain. 64 pp.

REIJNDERS, P. J. H. 1998. Reproductive and Developmental Effects of Endocrine-Disrupting Chemicals on Marine Mammals. in In: T.J. O’Shea, R.R. Reeves & A. Kirk Long (eds.) 1998. Marine mammals and persistent ocean contaminants: proceedings of the Marine Mammal Commission workshop, Keystone, Colorado. Marine Mammmal Commission, 1999, pp.93-100

SANTOS, M. B., MONTEIRO, S. S., VINGADA, J. V., FERREIRA, M., LÓPEZ, A., MARTÍNEZ CEDEIRA, J. A., REID, R. J., BROWNLOW, A. & PIERCE, G. J. 2014. Patterns and trends in the diet of long-finned pilot whales (Globicephala melas) in the northeastern Atlantic. Marine Mammal Science. 30(1):1-19

SHIRIHAI, H & JARRET, B. 2006. Whales dolphins and seals: A field guide to the marine mammals of the world. A & C Black, London

TYACK, P. 1986. Population biology, social behaviour and communication in whales and dolphins. Trends in Ecology & Evolution. 1(6):144-150

VERBORGH, P. 2005. Population estimation and survival rate of long finned pilot whales (Globicephala melas) in the Strait of Gibraltar. MsC Thesis. University of Bangor, UK.

VERBORGH, P., DE STEPHANIS, R., PÉREZ, S., JAGET, Y., BARBRAUD, C. & GUINET, C. 2009. Survival rate, abundance, and residency of long-finned pilot whales in the Strait of Gibraltar. Marine Mammal Science. 25(3):523-536

http://www.iucnredlist.org/details/16376479/0

http://www.iucnredlist.org/details/9250/0

http://www.accobams.org/

http://www.cites.org/esp/

http://www.cms.int/