Rorqual comú

Dades tècniques

  • Nom científic: Balaenoptera physalus
  • Autoria: (Linnaeus, 1758)
  • Castellà: Rorcual común
  • Anglès: Fin whale

  • Classificació taxonòmica:
    • FÍLUM: Chordata
    • CLASSE: Mammalia
    • ORDRE: Cetartiodactyla
    • SUBORDRE: Cetacea
    • FAMÍLIA: Balaenopteridae
    • GÈNERE: Balaenoptera
    • ESPÈCIE: Bphysalus

  • Es pot confondre amb: Rorqual boreal
  • Característiques d’identificació individual:
    • Patrons de coloració (línies blanques o clares al cap, mandíbula, ull, meat auditiu…)
    • Aleta dorsal: perfil i cicatrius.
    • Marques i cicatrius del cos

  • Patró d’ inmersió:

  • Estat de conservació al Mediterrani: Vulnerable (UICN)

  • Estat de conservació al món: En perill (UICN)

  • Distribució al Mediterrani:

El rorqual comú (Balaenoptera physalus) és el misticet o balena amb barbes més comú en el mar Mediterrani, i després de la balena blava (Balaenoptera musculus), és l’espècie de cetaci que presenta una longitud més gran.

Presenta un cos allargat i hidrodinàmic amb una aleta dorsal més aviat petita, falcada i situada a l’inici de l’últim terç del cos. Forma un angle bastant agut amb relació a la línia dorsal del cos. Les aletes pectorals són curtes, estretes i amb l’extrem punxegut, fosques per la part dorsal i clares per la ventral. La coloració és força característica, presentant un cos de color negre o gris fosc a la part superior i costats, i blanc a la part inferior. També presenta taques blanquinoses amb forma de v (amb l’àpex apuntant cap endavant) a la part superior del cap, just darrere dels espiracles i línies clares que pugen des del ventre, sobretot a la zona propera a les aletes pectorals. Però el detall més remarcable és la presència d’un patró asimètric en les següents estructures:

  • La mandíbula esquerra és majoritàriament fosca mentre que la dreta és blanca.
  • Taca clara que s’estén cap amunt i cap enrere des de la part dreta del cap.
  • Taca amb forma de V situada entre els dos espiracles amb l’àpex dirigit cap al rostre i que s’estén cap enrere. És d’un color més clar a la part dreta.

Aquestes marques asimètriques són característiques de cada exemplar de tal manera que poden ser utilitzades com a marques úniques per a cada individu en estudis de fotoidentificació.

Presenta entre 260 i 480 barbes a cada costat que són d’un color gris fosc tirant a negre, excepte les davanteres del costat dret, que són blanques, i entre 50 i 100 plecs gulars llargs i que permeten expandir la cavitat bucal durant l’alimentació.

La mida del rorqual comú de la població del Mediterrani és similar a la de les poblacions de l’Atlàntic i una mica més llarga que la dels que habiten a la plataforma continental del davant del NE d’Estats Units. La grandària a la que poden arribar oscil·la entre els 22,5 metres de les femelles, i els 21 dels mascles, tot i que la mitjana en els individus adults se situa entre els 15 i els 19 metres, assolint un pes de 90 tones. Al Mediterrani, la mida al néixer és d’uns 5,2 metres per a mascles i femelles, més petits que els del Pacífic, que poden arribar a mesurar entre 6 i 6,5 metres

El rorqual comú és l’espècie de misticet més comú del mar Mediterrani, però és absent al mar Negre. Es creu que la seva població és del voltant de 5.000 individus. La seva distribució no és regular al llarg de tota la conca mediterrània, sinó que presenta certes àrees on la seva abundància és superior. En aquest sentit la regió compresa entre el Golf de Lleó, el nord oest de Còrsega, el nord i l’oest de Sardenya i la costa de Ligúria, és la regió que presenta una abundància de rorqual comú més alta. En aquesta zona també s’hi troba el mar de Ligúria, que a l’any 1999 va ser declarat Àrea Marina Protegida, sota el nom de Santuari Marí de Pelagos per a Mamífers Marins del Mediterrani. Les àrees compreses entre Còrsega, Sardenya, Sicília i la costa oest italiana, per un costat, i tota la regió que queda a l’oest de Còrsega i Sardenya tindrien una presència força elevada de rorquals. D’altra banda les regions de l’est del Mediterrani són les que presenten unes densitats més baixes en aquesta espècie.

Distribució del rorqual comú a les diferents àrees del mar Mediterrani en funció de la seva abundància. (Notarbartolo Di Sciara, 2003)

Tradicionalment s’ha cregut que la distribució del rorqual comú varia en funció de l’època de l’any. En aquest sentit, s’ha vist que el mar de Ligúria constitueix la seva àrea principal d’alimentació i per tant tendeix a concentrar-s’hi durant els mesos d’estiu. La distribució d’aquesta espècie durant els mesos d’hivern no és tant clara. Sempre s’havia pensat que el rorqual comú es dispersava per altres zones del Mediterrani, però ara aquest fet no està tant clar. Per exemple, s’ha vist que hi ha individus que romanen tot l’any a la zona del mar de Ligúria, altres que van fins a l’àrea que rodeja Lampedusa i altres que viatgen fins a les proximitats del mar d’Alboran, situat entre la península ibèrica i la costa nord d’Àfrica. Durant els mesos de primavera i de tardor, molts rorquals realitzen moviments migratoris. De fet, estudis acústics han determinat la presència de rorquals en el mar català i balear durant els mesos de primavera i tardor, on no és infreqüent veure’ls passar propers a àrees com el Cap de Creus.

També s’ha vist que alguns dels exemplars que entren a alimentar-se durant els mesos d’estiu al mar de Ligúria provenen de les poblacions del NE de l’oceà Atlàntic. Són individus que cada any migren des d’aigües atlàntiques fins a aigües mediterrànies, arribant fins al mar de Ligúria i després tornen a l’Atlàntic durant l’època hivernal.

El rorqual comú és un animal marcadament pelàgic, observat normalment en aigües oceàniques tot i que no és estrany trobar-lo també sobre la plataforma continental. La profunditat mitjana de les aigües en les que se sol observar aquest misticet en el Mediterrani varia en funció de la regió, oscil·lant entre els 1.775 i els 2.300 metres, tot i que, també es poden observar individus més propers a la costa de forma esporàdica. Aquest fet fa pensar que el seu hàbitat pot variar al llarg del Mediterrani. A la resta del món, s’ha vist que el seu hàbitat està caracteritzat per grans densitats de la seva presa principal i per la presència de les condicions físiques i biològiques que en permeten aquesta acumulació. Al mar Mediterrani es creu que la distribució del rorqual comú varia al llarg de l’any i pot canviar d’un any a l’altre. S’ha vist que aquests animals tendeixen a distribuir-se de forma heterogènia, concentrant-se en aquelles regions amb una abundància de preses més alta.

Se sap que el rorqual comú és un depredador bastant generalista amb un ampli espectre de preses que varia des dels copèpodes o petits crustacis com els eufausids, fins a petits peixos com ara al capelí (Mallotus villosos), l’areng (Clupea harengus), el seitó (Engraulis encrasicolus), l’Ammodytes sp. y muy probablemente la sardina (Sardina pilchardus). Al Mediterrani, tot sembla indicar que s’ha especialitzat en un tipus de presa concret. Diferents estudis realitzats mostren que els individus que s’alimenten al mar de Ligúria ho fan quasi exclusivament del krill del nord (Meganyctiphanes norvegica). Recentment s’ha vist que a l’àrea de Lampedusa, s’alimenten a base d’una altra espècie de krill (Nictyphanes couchii). Alguns autors creuen que també es podrien alimentar d’altres espècies, quan disminueix l’abundància de la seva presa principal.

Algunes de les àrees d'alimentació del rorqual comú al mar Mediterrani: El mar de Lígúria al nord, important durant l'estiu, on s'alimenten del krill del nord (Meganyctiphanes norvegica) i la zona de Lampedusa, on se'ls ha vist alimentar-se d'una altra espècie de krill (Nyctiphanes couchii) durant l'hivern. (Imatges: http://atlases.ibss.iuf.net/euphausiidae/desc/figures.html)

El rorqual comú té una estratègia molt concreta per a capturar la seva presa, que està adaptada a la seva pròpia morfologia i fisiologia i a la distribució de l’aliment. La maniobra consisteix en nadar ràpidament cap a un banc de krill i, en el moment d’arribar-hi, disminuir la velocitat mentre obra la boca, fent ús dels plecs gulars per a augmentar al màxim la capacitat bucal. La pressió negativa generada fa que entrin grans quantitats de krill i aigua. Al tancar la boca deixa la presa i l’aigua empresonats a l’interior. Seguidament exerceix una forta pressió amb la llengua i les parets ventrals de la cavitat bucal, fet que comporta la sortida de l’aigua a través de les barbes, però no del krill, que hi queda atrapat.

Estratègia que utilitza el rorqual comú per alimentar-se. (Extreta de Perrin, Würsig & Thewissen, 2009.)

Tot i que es creu que els naixements de nous individus es poden donar al llarg de tot l’any en el Mediterrani, s’ha vist que tendeixen a concentrar-se en el període que va del mes de setembre al mes de gener, en especial durant el novembre. Aquesta ampliació del període de reproducció, si es compara amb altres poblacions de la mateixa espècie, vindria afavorida per les condicions ambientals del Mediterrani. A més a més, sembla ser que el rorqual comú del Mediterrani no tindria una àrea de cria concreta, com si que tenen altres espècies de misticets, sinó que estarien dispersos per una zona molt més àmplia de la conca mediterrània durant la època de cria.

Es creu que el sistema d’aparellament es basa sobretot en la competència entre mascles per a copular amb una femella. La gestació sol durar de 11 a 12 mesos i la maduresa sexual s’assoleix entre els 6 i els 7 anys en el cas dels mascles i entre els 7 i els 8 en les femelles. Poden arribar a viure fins a 80 o 90 anys.

El rorqual comú és un misticet força ràpid, ja que pot assolir velocitats de fins a 30 km/h. El seu patró de natació és força tranquil. Generalment no realitzen salts a no ser que l’individu se senti amenaçat. Quan salta, aixeca el cos per sobre l’aigua, deixant l’extrem caudal a l’interior. Durante la caiguda, pot girar el cos lateralment, però sempre cau generant un gran estrèpid al impactar amb la superfície del mar. Les immersions solen ser poc profundes (entre 100 i 200 metres) i duren entre 3 i 10 minuts. Al Mediterrani s’ha vist que les immersions poden ser una mica més profundes, arribant fins als 470 metres. Aquest fet suggereix que els individus d’aquesta regió haurien desenvolupat immersions més profundes per adaptar-se, segurament, a les migracions verticals diàries de la seva presa.

Es tracta d’un animal que no és gregari i que generalment es mou en grups petits. Els únics llaços socials apreciables, són els que hi ha entre mares i cries, però desapareixen després del deslletament. Al Mediterrani, la mitjana d’individus en els grups albirats varia entre 1,3 i 1,7, més baix que en altres regions.

El rorqual comú també és capaç de comunicar-se mitjançant l’emissió de polsos de 20 Hz, que sembla ser que s’utilitzarien en la comunicació a llarga distància.

Degut a la seva grandària i a la rapidesa en la seva natació, l’únic depredador natural del rorqual comú és la orca (Orcinus orca).

Al Mediterrani és relativament fàcil poder distingir-lo d’altres espècies. En primer lloc, perquè és l’únic misticet que presenta una població estable en aquest mar. A més a més, degut a la seva grandària, només hi ha una espècie freqüent en el Mediterrani, amb la que podria ser confós, el catxalot (Physeter macrocephalus), però hi ha vàries característiques que en faciliten la diferenciació. Al mar, i vist des de lluny, es pot identificar fàcilment gràcies a la bufada, amb forma de columna alta (entre 4 i 6 metres) i a la seqüència d’immersió. De forma general sol bufar entre 2 i 5 vegades a intervals d’uns 10-20 segons abans de fer una immersió més profunda, que dura entre 5 i 15 minuts. Quan surt a respirar, primer treu la part superior del cap. L’angle amb el que emergeix ens marcarà la profunditat de la immersió prèvia, com més superficial sigui, més baix serà l’angle. Seguidament bufa, mentre el dors sobresurt poc de l’aigua. Després d’un curt període de natació superficial, durant el qual va apareixent el cos en sentit antero-posterior, apareix l’aleta dorsal i, quan aquesta està a punt d’enfonsar-se, el peduncle caudal comença a arquejar-se cada vegada més a mesura que la balena es va submergint. L’arqueig del peduncle caudal serà més pronunciat, com més profunda sigui la immersió que vingui a continuació. Per últim, el rorqual desapareix completament sota l’aigua, sense que s’hagi vist sobresortir l’aleta caudal fora de l’aigua.

Patró d'immersión del rorqual comú. (Dibuix: Cristian Ramallo)

La majoria de cetacis presenten característiques que varien entre els exemplars i que es poden utilitzar per a distingir els diferents individus en estudis d’identificació fotogràfica. En el cas del rorqual comú n’hi ha tres que ens poden ajudar a diferenciar-los: els patrons de coloració, l’aleta dorsal i les marques o cicatrius que presenten en el seu cos.

Patrons de coloració: Es tracta de marques o taques de coloració que presenten tots els individus, però que tenen la variabilitat suficient per a presentar diferències significatives entre els diferents exemplars, fet que ens permet distingir-los. Entre els més característics s’hi troben:

  • Taca de la mandíbula dreta: És una àrea blanca a la mandíbula inferior dreta.
  • Taca supra-mandibular: És una àrea blanca que només es troba a la part dreta del cap, just sobre la línia mandibular i en una disposició anterior a la línia ocular. S’eixampla cap enrere i cap al centre fins a una zona propera als espiracles.
  • Línia ocular: Línia fosca que s’origina a l’ull i discorre de forma obliqua cap amunt i cap enrere. S’amplia en una àrea propera a l’aleta pectoral. És observable a ambdós costats.
  • Línia de l’orella: Línia fosca que s’origina al meat auditiu i que discorre de forma obliqua cap amunt i cap enrere. En ambdós costats.
  • Zona interlineal: Línia clara entre la línia ocular i la línia de la orella.
  • “Chevron”: És un patró de coloració clara amb forma de V que s’origina darrera de l’espiracle i corbant-se per ambdós costats de l’animal, primer en un sentit posterior i després en un sentit anterior.

Aleta dorsal: Com en molts altres cetacis, l’aleta dorsal del rorqual comú pot resultar útil per a la seva identificació individual. En aquest cas ens centrarem en el seu perfil i en la presència de cicatrius, ferides o marques, posant una atenció especial a les que presenten al marge posterior, ja que solen tenir una permanència més llarga.

Marques o cicatrius: Al llarg de la seva vida, el rorqual comú va adquirint marques i ferides a la superfície del cos, que poden ser degudes a la interacció amb altres individus, a la predació, a les mandíbules de llamprees i petits taurons o fins i tot com a resultat d’una col·lisió amb una embarcació (marques d’hèlix). La posició i/o la forma de les cicatrius o marques que poden quedar en el cos (sobretot en aquelles parts que queden més exposades fora de l’aigua) poden ser un mecanisme útil per a la identificació individual.

La Unió Internacional per a la Conservació de la Naturalesa (UICN), ha catalogat l’estatus de conservació del rorqual comú per a tot el món com a espècie en perill. Aquest fet es deu sobretot a l’explotació que la indústria balenera va fer de les seves poblacions durant les tres últimes generacions (1929 – 2007), que s’estima que va fer disminuir el nombre de rorquals comuns en un 70 %. Actualment, com que les captures de rorquals comuns han disminuït molt, es creu que la població mundial està augmentant. Al Mediterrani el seu estatus de conservació és d’espècie vulnerable i es considera que la seva població està disminuint. A més a més, el rorqual comú també està protegit per l’apèndix I de la Convenció sobre el Comerç Internacional d’Espècies Amenaçades de Fauna i Flora Silvestres (CITES), pels apèndix I i II de la Convenció d’espècies migratòries (CMS) i per l’Acord sobre la Conservació dels Cetacis del mar Negre, Mediterrani i l’àrea Atlàntica adjacent (ACCOBAMS), que en prohibeix el seu assassinat deliberat. A més a més, el mar de Ligúria, que és la seva àrea principal d’alimentació, està designada des de 1999 com a Àrea Marina Protegida, sota el nom de Santuari Marí de Pelagos per a Mamífers Marins del Mediterrani.

Les amenaces més importants a les que han de fer front aquests individus al mar Mediterrani venen causades, en gran mesura, per l’activitat humana. Les que causen una mortalitat més gran són les següents:

  • Col·lisions amb embarcacions: El rorqual comú és l’espècie de gran cetaci que pateix més freqüentment col·lisions amb embarcacions. A més a més, el mar Mediterrani és un de les regions marines amb un dels tràfics d’embarcacions, sobretot de grans mercants, més importants del món. Aquests xocs poden causar la mort de l’animal, sobretot quan es tracta de vaixells de grans dimensions, però també poden causar ferides permanents en el cos de l’animal (sobretot les produïdes per les hèlixs) i fins i tot amputacions d’estructures tant importants com l’aleta caudal.
  • Contaminació ambiental: Com que els mamífers marins són animals que estan situats a la part alta de la piràmide tròfica, són els màxims exponents de la bioacumulació en el medi marí. Aquest procés descriu l’acumulació de substàncies químiques, majoritàriament contaminants, en els teixits i òrgans dels animals i que arriben a concentracions més elevades que les que presenten al medi. Els cetacis les solen acumular al greix corporal i en el cas de les femelles, en transmeten part a les seves cries durant l’embaràs i l’alletament. Els contaminants més freqüents al Mediterrani són els compostos organoclorats, com ara el DDT o els PCBs, que poden afectar a la reproducció i al sistema immunitari del rorqual comú.
  • Contaminació acústica: El tràfic marítim és el principal productor de soroll marí, que pot afectar als cetacis i fins i tot tenir impactes a llarg termini en les seves poblacions. S’ha vist que les balenes alteren el comportament com a resultes d’activitats sorolloses com poden ser les prospeccions, els exercicis militars, les activitats industrials i la navegació d’embarcacions properes. En aquest sentit, s’ha vist que tendeixen a augmentar la velocitat i la durada de les immersions i que suspenen indefinidament comportaments com ara l’alimentació. Es desconeixen quins impactes pot causar la contaminació acústica a llarg termini.
  • Altres factors d’amenaça inclouen l’emmallament amb diferents arts de pesca, la predació, les malalties i els paràsits, si bé en un grau menor que les esmentades anteriorment.

AGLER, B. A., BEARD, J. A., BOWMAN R. S., CORBETT, H. D., FROHOCK, S. E., HAWVERMALE, M. P., KATONA, S. K., SADOVE, S. S. & SEIPT, I. E. 1990. Fin Whale (Balaenoptera physalus) photographic identification – Methodology and preliminary results from the western north Atlantic. Report of the International Whaling Comission. (Special issue 12):349-356

BENTALEB, T., MARTIN, C., VRAC, M., MATE, B., MAYZAUD, P., SIRET, D., DE STEPHANIS, R. & GUINET, C. 2011. Foraging ecology of Mediterranean fin whales in a changing environment elucidated by satellite tracking and baleen plate stable isotopes.  Marine Ecology Progress Series. 438:285-302

CANESE, S., CARDINALI, A., FORTUNA, C. M., GIUSTI, M., LAURIANO, G., SALVATI, E. & GRECO, S. 2006. The first identified winter feeding ground of fin whales (Balaenoptera physalus) in the Mediterranean sea. Journal of the Marine Biological Association of the United Kingdom 86:903-907

CASTELLOTE, M. 2010. Patrón migratorio, identidad poblacional e impacto del ruido en la comunicación del rorcual común (Balaenoptera physalus L. 1758) en el mar Mediterráneo occidental. Tesi de doctorat. Universidad Complutense de Madrid

CASTELLOTE, M., ESTEBAN J. A. & CLARK, C. W. 2008. Fin whale (Balaenoptera physalus) movements along the Spanish mediterranean coast. Journal of the Acoustical Society of America 3775

CASTELLOTE, M., CLARK, C. W. & LAMMERS, M. O. 2012 Fin whale (Balaenoptera physalus) population identity in the western mediterranean sea. Marine Mammal Science. 28(2):325-344

CAWARDINE, M. 2004. Ballenas delfines y marsopas. Ediciones Omega. Barcelona. 2ª reimpresión

DONIOL-VALCROZE, T., BERTEAUX, D., LAROUCHE, P. & SEARS, R. 2007. Influence of thermal fronts on habitat selection by four rorqual whales species in the Gulf of St. Lawrence. Marine Ecology Progress Series. 335:207-216

DRUON, J-N., PANIGADA, S., LÉA, D., GANNIER, A., MAYOL, P., ARCANGELI, A., CAÑADAS, A., LARAN, S., DI MÉGLIO, N. & GAUFFIER, P. 2012. Potential feeding habitat of fin whales in the western Mediterranean Sea: an environmental niche model. Marine Ecology Progress Series. 464: 289 – 306

ESTRADA, M. 1996. Primary production in the norwestern Mediterranean. Scientia Marina. 60 (Supl. 2):55-64

FORCADA, J., AGUILAR, A., HAMMOND, P., PASTOR, X. & AGUILAR, R. 1996. Distribution and abundance of fin whales (Balaenoptera physalus) in the western Mediterranean sea during summer. Journal of Zoology London 238:23-34

GANNIER, A. 2006. Summer distribution of fin whales (Balaenoptera physalus) in the northwestern Mediterranean marine mammal sanctuary. Revue d’Ecologie (Terre et Vie) 57:135-150

JAHODA, M., LAFORTUNA, C. L., BIASSONI, N., ALMIRANTE, C., AZZELINO, A., PANIGADA, S., ZANARDELLI, M. & NOTARBARTOLO DI SCIARA, G. 2003. Mediterranean fin whale’s (Balaenoptera physalus) response to small vessel and biopsy sampling assessed through passive tracking and timing of respiration. Marine Mammal Science. 19(1):96-110

JEFFERSON, T. A., WEBBER, M. A. & PITMAN, R. L. 2008. Marine mammals of the world: A comprehensive guide to their identification. Academic Press. Canadà

LAIST, D. W., KNOWLTON, A. R., MEAD, J. G., COLLET, A. S. & PODESTA, M. 2001. Collisions between ships and whales. Marine Mammal Science. 17(1):35-75

LARAN, S. & GANNIER, A. 2008. Spatial and temporal prediction of fin whale distribution in the northwestern Mediterranean Sea. ICES Journal of Marine Science. 65, nº 7:1260-1269

LOCKYER, C. 1977 Some estimates of growth in the sei whale, Balaenoptera borealis. Report of the International Whaling Comission. (Special issue 1):58-62

MARINI, L., VILLETI, G. & CONSIGLIO, C. Wintering areas of Fin whales (Balaenoptera physalus) in the Mediterranean sea, a preliminary survey. European Research on Cetaceans. 9:126-128

NOTARBARTOLO DI SCIARA, G., ZANARDELLI, M., JAHODA M., PANIGADA, S. & AIROLDI, S. 2003. The fin whale Balaenoptera physalus (L. 1758) in the Mediterranean Sea. Mammal Review. 33, nº 2:105 – 150

OTERO, M. M. & CONIGLIARO, M. 2012. Marine mammals and sea turtles of the Mediterranean and Black seas. Internacional Union for Conservation of Nature and Natural Resources

PERRIN, W. F., WÜRSIG, B. & THEWISSEN, J. G. M. 2009. Encyclopedia of marine mammals. Second edition. Academic Press. United States of America

http://www.iucnredlist.org/details/2478/0

http://www.iucnredlist.org/details/16208224/0

http://www.cms.int/documents/index.htm

http://www.cites.org/esp/app/index.php

http://www.accobams.org/index.php?option=com_content&view=article&id=73&Itemid=63

info@associaciocetacea.org

Whatsapp: 613007321

AVÍS LEGAL – Copyright © 2021 Tots els drets reservats.

Scroll Up