Dofí Ratllat

CC: Gonzalo Jara / Associació Cetàcea

Dades tècniques

  • Nom científic: Stenella coeruleoalba
  • Autoria: (Meyen, 1833)
  • Castellà: Delfín listado
  • Anglès: Striped dolphin

  • Classificació taxonòmica:
    • FÍLUM: Chordata
    • CLASSE: Mammalia
    • ORDRE: Cetartiodactyla
    • SUBORDRE: Cetacea
    • FAMÍLIA: Delphinidae
    • GÈNERE: Stenella
    • S. coeruleoalba

  • Es pot confondre amb: Dofí comú

  • Característiques d’identificació individual:
    • Aleta dorsal:Osques al marge posterior.
    • Ferides i marques a la part dorsal.
    • Coloració de la part dorsal.

  • Patró de natació:

  • Estat de conservació al Mediterrani: Vulnerable (UICN)

  • Estat de conservació al món: Preocupació Menor (UICN

  • Distribució al Mediterrani:

El dofí ratllat (Stenella coeruleoalba) és un cetaci que pertany a la família delphinidae dins del subordre dels odontoceti. És, amb diferència, el cetaci més freqüent al mar Mediterrani. Presenta un cos molt estilitzat, però una mica més robust que altres espècies del seu gènere. L’aleta dorsal és alta i més aviat falcada. Presenta un musell clarament diferenciat del meló i de mida més aviat curta. Les aletes pectorals són llargues i estretes.

El seu patró de coloració presenta diferències clares en sentit dorsoventral. La part ventral és més aviat clara, mentre que la part dorsal és d’un color gris fosc. Té una banda grisa més clara que s’estén des de l’àrea toràcica fins a la capa de l’animal (part dorsal per darrera l’aleta dorsal). Pot ser absent en alguns individus. Hi ha una banda bastant fosca que s’origina en el musell, majoritàriament negre, i s’estén dorsalment, encerclant l’ull, fins a la zona anal. També hi ha una altra banda fosca que s’inicia a l’ull i es va eixamplant fins a les aletes pectorals i una tercera banda, molt més curta, entre les dues anteriors i que sol penjar de la primera banda.

Presenta entre 38 i 59 dents a la mandíbula superior i entre 37 i 55 a la mandíbula inferior, totes elles primes i punxegudes.

Pot arribar a mesurar fins a 2,56 metres, tot i que la seva mida mitjana oscil·la entre els 1,8 i els 2,7 metres. Al Mediterrani, la mida varia de forma progressiva de nord a sud, essent els individus del marge sud uns 3 centímetres més grans que els del nord. Els exemplars més grans són entre 5 i 8 centímetres més petits que els dofins ratllats de l’Atlàntic nord-est. No s’han trobat diferències de mida entre els exemplars de la zona oriental i els de la zona occidental. Com en la resta del món, el dofí ratllat també presenta cert dimorfisme sexual al Mediterrani, on els mascles són uns 2 centímetres més grans que les femelles. Els nou-nats mesuren entre 90 i 100 cm (entre 90 i 95 cm al Mediterrani) i pesen al voltant d’uns 11 kg. El pes màxim enregistrat per a un adult ha estat de 156 kg.

Es tracta d’una espècie que habita aigües subtropicals i temperades d’arreu del món. És el cetaci més abundant i un dels més ben coneguts del Mediterrani, on se’l pot trobar més o menys distribuït per tota la seva conca, tot i que no uniformement. De fet, el mar Mediterrani pot ser dividit en dues grans àrees segons la seva densitat, la regió occidental, que vas des de l’estret de Gibraltar fins a la península italiana i Sicília, on el dofí ratllat és molt abundant, i la oriental, situada des de la península italiana fins a les costes de Turquia, on la seva abundància és bastant menor. No hi ha constància de la seva presència al mar Negre. A la regió més occidental del Mediterrani, que és la més estudiada, s’ha vist que hi ha més exemplars a la part nord que no pas al sud. Diferents estudis conclouen que és especialment abundant a les àrees amb una producció primària més alta. En aquest sentit hi ha dues regions importants per al dofí ratllat al Mediterrani. Per una banda, la zona Liguro-Provençal que, gràcies a l’aflorament d’aigües profundes riques en nutrients i zooplàncton, és una de les zones més productives del Mediterrani. Per una altra banda, el mar d’Alboran, tot i que en aquest cas, l’alta producitvitat es deu a l’entrada d’aigües atlàntiques, riques en nutrients, a través de l’estret de Gibraltar. L’alta productivitat en ambdues àrees afavoreix la presència de petits peixos i cefalòpodes, que són la principal presa del dofí ratllat. Hi ha dues àrees amb una presència menor d’aquest cetaci, que corresponen a les aigües que rodegen les illes Balears, des de la península Ibèrica fins a la costa nord d’Àfrica. Aquesta menor densitat, es deuria a la falta de processos oceanogràfics que afavoreixin la producció primària. També s’especula que pot ser deguda a que l’epidèmia que ha causat la mortaldat més gran en aquesta espècie en les últimes dècades (el brot de morbilivirus dels anys 1990 a 1992), va començar i va ser més intensa en aquesta zona. Estudis recents (Gómez de Segura et al., 2006) suggereixen que la població de dofí ratllat entre les illes Balears i la península Ibèrica s’hauria anat recuperant, assolint unes densitats més altes que les calculades a principis dels anys 90.

Àrees d'abundància del dofí llistat (<i>Stenella coeruleoalba</i>) al Mediterrani occidental segons albiraments realitzats per Forcada et al., l'any 1992. Notis que les àrees amb una abundància més alta, el mar de Ligúria (1) i el mar Provençal (2) al nord i el mar d'Alboran (3) al sud, són aquelles que també tenen una producció primària més elevada. Per contra el mar Balear (4) i el que queda per sota l'arxipèlag (5) són les zones amb una abundància més baixa. (Font: Forcada et al., 1998)

No hi ha estimacions recents del nombre d’individus que habiten al Mediterrani, però estudis realitzats l’any 1991 i 1992, just després de l’epidèmia de morbilivirus de l’any 1990, van estimar que la població a la part occidental estaria formada per uns 117.880 individus (excloent la zona del mar Tirrè), dels quals uns 14.000 freqüentarien el mar de Ligúria (1), uns 30.800 el mar Provençal (2), uns 17.700 al mar d’Alboran (3), uns 5.800 el mar Balear (4) i uns 18.800 el mar del sud de les Balears (5). Estudis més recents realitzats a la mateixa àrea indiquen que la població estaria formada per un nombre més grans d’individus. No hi ha dades del nombre de dofins ratllats que habita la part oest del Mediterrani.

Tot i que es tracta només d’hipòtesis i encara cal estudiar la població amb més deteniment per poder entendre-la del tot, es creu que la variació en mida entre els individus del sud i del nord és deguda a la diferència en la intensitat de la estacionalitat en ambdues àrees, que podria haver comportat un cert grau d’aïllament genètic entre les diferents regions.

El dofí ratllat és un depredador oportunista amb una dieta formada majoritàriament per diferents espècies pelàgiques o batipelàgiques de calamars, peixos i fins i tot algun tipus de crustaci. Totes elles formen grans bancs en la columna d’aigua. La dieta és molt variable en les diferents regions que habita, però en general sol alimentar-se d’espècies que habiten aigües profundes (entre 200 i 700 metres), que presenten una migració vertical diària. Es creu que l’alimentació es produiria cap al vespre. Diferents exàmens de continguts estomacals suggerien que la dieta del dofí ratllat al Mediterrani estaria formada sobretot per diferents espècies de cefalòpodes de les famílies Ommastrephidae, Histioteuthidae, Enoploteuthidae o Onychoteuthidae i diferents espècies de peixos de les famílies Gadidae, Sparidae i Gonostomiatidae. Estudis recents conclouen que la composició de la dieta pot variar amb l’edat de l’individu (Gómez-Campos et al., 2011). Els animals joves i immadurs s’alimentarien d’un ventall més gran d’espècies, mentre que els individus adults tindrien una dieta molt menys variada. Segons els mateixos estudis, la dieta estaria formada essencialment per petits peixos pelàgics com ara la sardina (Sardina pilchardus) o juvenils del lluç (Merluccius merluccius). La importància dels cefalòpodes i els crustacis no seria tant gran com s’havia cregut anteriorment. No sembla que hi hagi diferències importants entre les diferents poblacions del Mediterrani occidental en tot allò referent a la dieta.

El dofí ratllat és una espècie fonamentalment pelàgica i el seu hàbitat sol estar situat en aigües oceàniques, sobretot en aquelles zones amb una profunditat superior als 600 metres, més enllà de la plataforma continental, tot i que també se’l pot veure en aigües menys profundes. Generalment, solen ser més abundants en aquelles àrees lligades amb fenòmens d’aflorament d’aigües profundes, riques en nutrients, que afavoreixen una producció primària més alta, fet que les converteix en zones òptimes per a l’alimentació. Dos exemples els trobem al mar de Ligúria i al mar d’Alboran, al Mediterrani occidental (veure mapa anterior), àrees amb la productivitat més alta de tota la conca i que precisament presenten les abundàncies de dofí ratllat més altes de tota la regió mediterrània.

Hi ha diferències considerables entre la població mediterrània de dofí ratllat i les de la resta del món en tot allò que fa referència a la reproducció i el cicle vital. L’aparellament n’és un bon exemple. Al pacífic nord oest, aquest ocorre en dos períodes, a l’hivern i al principi de l’estiu, mentre que al Mediterrani, hi ha un únic màxim, que es sol produir a principis de tardor. La gestació dura entre 12 i 13 mesos i la lactància s’allarga durant aproximadament un any i mig. Posteriorment, les mares solen tenir un període de descans d’entre 2 i 6 mesos fins al següent aparellament. Així doncs, el cicle reproductiu dura uns 3 anys aproximadament. La maduresa sexual s’assoleix entre els 7 i els 15 anys en el cas dels mascles i entre els 5 i els 13 en el de les femelles. Ambdós sexes són socialment madurs a partir dels 17 anys. Al Mediterrani els mascles assoleixen la maduresa sexual als 11,3 anys i les femelles l’assoleixen al voltant dels 12. La maduresa física els hi arriba més tard, entre els 13 i els 18 anys en el cas dels mascles, i entre els 15 i els 20 en els de les femelles. L’edat màxima documentada per al dofí ratllat és de poc més de 57 anys.

La proporció de sexes entre els individus adults al Mediterrani és de 1:1, és a dir un mascle per a cada femella. Aquesta igualtat entre sexes, no és manté sempre, ja que en el moment del naixement, la proporció és de 1,4:1, essent els mascles més nombrosos que les femelles. La paritat entre sexes s’assoleix poc després del deslletament.

El dofí ratllat forma generalment grups d’entre 10 i 30 individus, tot i que, ocasionalment, poden arribar a formar agrupacions de més de 500 individus. La seva mida i composició varien en funció de l’àrea geogràfica. A la costa del Japó han desenvolupat un sistema social força complicat, estructurat en 3 tipus diferents de grups, que varien en funció de l’edat dels seus components i que es classificarien en grups immadurs, mixtos i madurs. Els primers estarien formats per individus en pubertat o immadurs i la seva grandària mitja seria de 277 exemplars. Els mixtos serien l’agrupació d’individus juvenils i madurs, i assolirien mides mitjanes d’uns 375 individus. Mentre que els madurs estarien formats per individus sexualment madurs i es podrien dividir en dos subgrups, els d’aparellament, on hi hauria molts mascles i femelles sexualment madurs, i els de no aparellament, on hi hauria moltes femelles en època no reproductora i alguns mascles socialment madurs. Les seves mides mitjanes oscil·len entre els 225 i els 764 individus. Després del deslletament, els dofins es quedarien entre 1,5 i 2 anys dins del grup madur. Posteriorment, passarien al grup immadur, en el que s’hi quedarien aproximadament fins un o dos anys després d’assolir la maduresa sexual en el cas dels mascles, i fins un tres anys abans en el de les femelles, moment en que passarien al grup madur.

Al mar Mediterrani s’ha vist que el dofí ratllat forma habitualment grups de menys de 20 individus, tot i que els grups de més de 50 individus no són infreqüents (Forcada et al., 1994). La cria tindria lloc en aquells grups formats per més de 30 individus. La gran mortaldat patida per l’espècie entre els anys 1990 i 1992, també va afectar a la seva estructuració, disminuint dràsticament el nombre d’individus dels diferents grups. La mitjana d’individus per grup va passar de 25,3 a 7 individus. Després d’aquest episodi, sembla que la tendència de la població és la d’augmentar la mida dels grups.

Al mar, és un dofí força fàcil d’identificar, on destaca la seva aleta dorsal fosca i prominent. Tot i això, es pot arribar a confondre amb el dofí comú de musell curt (Delphinus delphis), amb el que forma esporàdicament grups conjunts, sobretot a la part sud de la conca mediterrània. Per a diferenciar-lo, cal fixar-se en el patró de coloració, sobretot en les marques fosques que recorren el seu cos longitudinalment i en la marca grisa que presenten sota l’aleta dorsal.

És una espècie molt activa tant dins com fora de l’aigua. Els salts son freqüents en el seu comportament (incloent salts de fins a 7 metres) i fins i tot pot realitzar piruetes força espectaculars, com ara salts mortals cap enrere o un moviment conegut com a “roto-tailing” que consisteix en realitzar enèrgics moviments rotatoris amb la cua durant el transcurs d’un salt. Alguns d’aquests moviments es podrien entendre com una forma de comunicació social. Al Mediterrani és freqüent veure’ls seguint les esteles de vaixells, assolint una velocitat mitjana d’uns 11 km/h, tot i que en altres regions s’han comptabilitzat velocitats màximes de fins a prop de 60 km/h. Les seves immersions poden arribar a durar entre 5 i 10 minuts i assolir la profunditat mínima de 200 metres.

Les característiques de mida, forma i coloració pròpies permeten diferenciar les espècies de cetacis. Tot i aquesta variació, cada espècie presenta una variabilitat suficient en alguns caràcters morfològics concrets, que permet la identificació individual dels animals que pertanyen a una mateixa població. En el cas del dofí llistat, hi ha tres trets que ens poden ajudar a distingir els diferents individus.

Ferides i marques: Al llarg de la seva vida, els cetacis poden anar acumulant marques i ferides degut a la seva interacció amb individus de la mateixa o d’altres espècies. En el cas del dofí llistat del Mediterrani, s’ha vist que aquestes marques, sobretot aquelles situades a les parts més dorsals, poden ser el mecanisme més útil per a la distinció entre individus en estudis de identificació fotogràfica.

Forma i cicatrius de l’aleta dorsal: La mida, la forma i la presència de cicatrius a l’aleta dorsal (sobretot en el seu marge posterior) solen ser úniques per a cada individu i poden permetre la identificació individual dels dofins llistats. La disposició, la mida i la forma d’aquestes ferides solen romandre estables en el temps, fet que permet utilitzar-les en estudis de identificació fotogràfica.

Patró de coloració: El patró de coloració del dofí llistat no només presenta uns trets característics que el diferencien d’altres espècies de petits dofins, sinó que també pot presentar certa variabilitat entre els individus de la mateixa espècie. Tot i que s’ha vist que segurament no és un criteri que permeti la distinció completa entre exemplars concrets, si que es pot utilitzar com a una primera tria per a classificar els animals en diferents grups en estudis d’identificació.

Tot i que els anteriors criteris són els que normalment s’utilitzen en projectes de marcatge i recaptura o d’identificació fotogràfica, en el cas del dofí llistat, s’ha de dir que aquest tipus d’estudis són difícils de dur a terme per tres raons. En primer lloc, la població d’aquesta espècie és molt gran, fet que pot dificultar emparellar-los amb fotos d’un possible catàleg. En segon lloc, les marques de les aletes dorsals no són tan clares com les d’altres espècies d’odontocets. I en tercer lloc, les dues raons exposades anteriorment fan que sigui molt difícil que es produeixin albiraments de dofins vistos prèviament.

El dofí ratllat és una espècie distribuïda àmpliament per regions d’aigües temparades i calentes. Diferents estudis realitzats durant les darreres dècades, han permès fer estimacions del nombre de dofins ratllats en cada àrea. És especialment abundant a l’oceà Pacífic, on s’ha calculat que hi hauria uns 1.470.854 individus al Pacífic tropical est, uns 570.000 en aigües properes a Japó, uns 19.000 a la costa oest d’Estats Units i uns 13.143 a l’arxipèlag de Hawaii. A l’oceà Atlàntic presenta poblacions d’uns 94.462 exemplars a la costa est d’Estats Units, uns 3.325 al golf de Mèxic i al voltant de 74.000 al golf de Biscaia. Al Mediterrani es va estimar la població en uns 117.880 dofins ratllats. Aquests nombres, de poc més de 2 milions de dofins ratllats repartits per tot el món, fan que la UICN (Unió Internacional per a la Conservació de la Naturalesa) hagi classificat a l’espècie sota l’estatus de preocupació menor. Tot i això, es desconeix quina és la tendència de la població a escala global. Al Mediterrani, l’espècie ha estat classificada sota l’estatus de vulnerable degut a que ha estat sotmesa, i encara ho està, a vàries amenaces que han fet disminuir la seva població durant les últimes dècades. Entre elles s’hi compten el següents exemples.

  • Contaminació de les aigües: El Mediterrani és un mar molt afectat per l’activitat humana que s’ha desenvolupat a les seves costes durant les darreres dècades. A la part nord, països fonamentalment industrials i al sud, països fonamentalment agrícoles, han anat contribuint a la contaminació de les aigües mitjançant contaminants químics, organoclorats (DDTs i PCBs) i metalls pesats (mercuri i seleni). Tots ells presenten concentracions més altes del normal en el medi. Molts d’aquests contaminants s’acumulen en diferents organismes, assolint concentracions molt elevades en aquelles espècies que es troben a la part alta de la xarxa tròfica, en un procés conegut com bioacumulació. En el cas del dofí ratllat, aquests contaminants s’acumulen al greix subcutani al llarg de la seva vida i les femelles els transmeten a la descendència durant l’embaràs i la lactància. Al Mediterrani, els nivells de DDTs i PCBs detectats en els exemplars de dofí ratllat es troben entre els més alts detectats mai a mamífers silvestres. Els efectes d’aquests contaminants no es coneixen gaire, però podrien anar des de l’aparició de quists als ovaris, que comportarien una ovulació anormal, fins a disfuncions fisiològiques que afecten al creixement, reproducció i al sistema immunitari. De fet, es creu que les altes concentracions de PCBs i DDTs, que debilitarien el sistema immunitari o afectarien al funcionament normal del fetge, podrien haver contribuït a l’expansió del brot de morbilivirus dels anys 1990-92.
  • Interacció amb pesqueries: El Mediterrani té una indústria pesquera ben desenvolupada i la seva activitat és força important en algunes regions, fet que comporta un impacte sobre la població del dofí ratllat. L’ús de mètodes de pesca poc selectius, com ara les xarxes de deriva o les d’encerclament, comporten la captura accidental i mort d’alguns individus, sobretot aquelles que s’utilitzen en la pesca del peix espasa (Xiphias gladius) y la tonyina blanca (Thunnus alalunga). Els principals països que l’han dut o la duen a terme són Itàlia, España i Marroc. A España, aquest mètode de pesca va ser declarat il·legal al 1991, tot i que part de la flota el va seguir utilitzant fins al 1994. En aquell moment es va estimar que la captura accidental de dofins ratllats oscil·lava entre els 145 i els 183 individus anuals. Les estimacions de mortalitat accidental causada per les flotes marroquina i italiana són d’entre 1.500 i 2.000 exemplars anuals per a la primera (Tudela et al., 2005) i al voltant d’uns 8.000 petits cetacis anuals per a la segona en el seu punt de màxima activitat (Bearzi 2002). A més a més, moltes de les xarxes utilitzades excedeixen el límit de 2,5 kilòmetres de longitud establert per la Unió Europea, podent arribar a mesurar, les més llargues, fins a 14 km.
    Un altre efecte que la pesca pot exercir sobre el dofí ratllat, és la competència pels recursos. En aquest sentit, les seves principals preses, són alhora, espècies amb un alt valor comercial. En algunes regions del Mediterrani s’ha vist que la caiguda de les poblacions de sardina (Sardina pilchardus), ha comportat que aquesta hagi deixat de ser la presa més abundant en la dieta del dofí ratllat d’aquella regió, en benefici dels exemplars juvenils de lluç (Merluccius merluccius). A llarg termini, l’esgotament d’aquestes espècies de peix podria afectar al nombre total d’individus de dofí ratllat del Mediterrani.
    Un últim efecte de la indústria pesquera sobre el dofí ratllat és la caça directa que s’ha dut, i encara es duu a terme, per a utilitzar-lo com a esquer o fins i tot per a consum humà.
  • Distribució geogràfica i àrees afectades durant els tres brots de morbilivirus. L'any 1990 va afectar a les costes est de la península Ibèrica, sud est de França i nord oest d'Itàlia. Al segon any, les costes del sud oest d'Itàlia, Sicília i l'oest de Grècia. Al 1992 va quedar focalitzat a Grècia. (Font: Aguilar et al., 1993)Morbilivirus: Morbilivirus: Entre els anys 1990 i 1992, un brot infecciós causat per un morbilivirus semblant al que afecta a altres espècies de carnívors, va comportar la mort de molts exemplars de dofí ratllat en tota la conca mediterrània. Tot i que es desconeix com va arribar al Mediterrani l’agent causant de l’epidèmia, es creu que seria molt semblant a un altre morbilivirus que va afectar a la marsopa comú (Phocoena phocoena) al mar d’Irlanda. Els individus afectats per la infecció mostraven diferents signes com ara, pneumònia intersticial, reducció del teixit limfoide, necrosis de limfòcits dels nòduls limfàtics i la melsa, etc. La presència de contaminants en el dofí ratllat ha estat considerat un factor que podria haver contribuït a la ràpida expansió del virus. Els dofins examinats al 1990 tenien concentracions de PCBs tres vegades més altes del normal. Aquests compostos són depressors del sistema immunitari en els mamífers. Altres factors com el mal estat nutricional i la presència d’ectoparàsits en els cossos dels individus morts, fa pensar que ja podrien estar debilitats prèviament. Es desconeixen quines podrien ser les causes d’aquest debilitament previ, però s’especula que podria ser degut a les altes temperatures durant l’hivern del 1989 – 1990, que haurien provocat un descens en la productivitat, disminuint, per tant, la disponibilitat de preses.
    L’epidèmia es va allargar durant tres anys 1990, 1991 i 1992, afectant a diferents regions del Mediterrani en cada un dels brots. Els primers casos van aparèixer a la costa de València a principis del mes de juliol de 1990. A poc a poc es van anar trobant més exemplar morts i l’epidèmia es va començar a escampar cap al nord, sud i cap a les Illes Balears. A España, el màxim de mortalitat es va donar entre els mesos d’agost i octubre. Precisament a finals d’agost es van començar a trobar els primers casos a França, on el màxim es va assolir durant el mes d’octubre, moment en que l’epidèmia arribava també a Itàlia. A partir del mes de novembre es va apreciar una disminució en l’aparició de cossos. Durant aquesta primera etapa de l’epidèmia, la regió més afectada va ser el mar comprès entre la costa valenciana i catalana i les Illes Balears. El brot del 1991, que està considerat com una continuació del de l’any anterior, va quedar restringit a la costa sud oest d’Itàlia, a la illa de Sicília i a la costa oest de Grècia. A Itàlia, la epidèmia va començar al mes de juny i es va prolongar fins a finals de setembre. La mortalitat d’individus va assolir el màxim durant el mes d’agost. De l’any 1992 no hi ha gaires dades, però els efectes del virus van quedar restringit a la zona de Grècia.
    Els animals més afectats pels diferents brots de morbilivirus eren els individus d’entre 11 i 20 anys, tot i que la mortalitat entre nounats i cries també va ser força alta. En aquest últim cas, es creu que les morts no serien conseqüència directa del virus, sinó de la mort de femelles lactants. Durant els brots de 1990 i 1991 es van recuperar un total de 1.107 cossos a les costes espanyola, italiana i francesa. Tot i això, es creu que l’abast de l’epidèmia va ser molt més important. Aquesta hipòtesi vindria explicada per dues raons principals. (1) Degut a la naturalesa i distribució del dofí ratllat, que és un dofí que viu en aigües oceàniques, només una petita fracció dels individus morts va arribar a la costa. (2) Només es van desenvolupar xarxes eficients de resposta a España, França i Itàlia, però no a Àfrica ni Grècia. Aquestes dues raons van fer concloure que l’afectació real de l’epidèmia hauria sigut molt més gran, podent arribar a causar la mort de varis milers d’individus.
    Durant les dècades següents s’han produït dos brots de morbilivirus més, tot i que la seva importància ha estat molt menor. Al 2008, uns 200 cossos van aparèixer a les costes de la península Ibèrica, el mar de Ligúria (Itàlia) i França. Al 2011, un nombre més alt del normal d’avaraments de dofins ratllats a les costes de València estaria causat també per aquest virus.
  • Altres amenaces: Factors com ara el canvi climàtic poden influir en la distribució d’aquesta espècie, dificultant-ne la seva conservació.

El dofí ratllat està protegit per diversos convenis internacionals com ara l’apèndix II del Conveni sobre el Comerç Internacional d’Espècies Amenaçades de Flora i Fauna Silvestres (CITES), per l’apèndix II de la Convenció d’Espècies Migratòries (CMS) o l’Acord sobre la Conservació dels Cetacis del mar Negre, Mediterrani i l’Àrea Atlàntica adjacent (ACCOBAMS). Tot i això, només hi ha una àrea de protecció de mamífers marins al Mediterrani, al mar de Ligúria. La naturalesa oceànica del dofí ratllat, fa que aquesta Àrea Marina Protegida sigui insuficient, fent necessari l’establiment de noves àrees de protecció en aigües espanyoles i franceses. Tot i que la captura directa està prohibida i tot i que s’han fet lleis per regular l’ús de les xarxes de deriva, s’hauria de controlar més estrictament, per evitar la mortalitat de cetacis que causen actualment. Una altre dada preocupant és que, tot i que sembla que la població ha augmentat després dels brots epidèmics de finals del segle XX, aquest augment s’hauria produït en el moment en que el seu hàbitat disponible està disminuint, degut sobretot a la activitat humana. Per totes aquestes raons, el científics consideren que es imprescindible seguir obtenint dades sobre la biologia i demografia de la població, els efectes dels contaminants, la composició de la dieta i els possibles efectes de la indústria pesquera sobre el dofí ratllat. Només així es podran establir les mesures adequades per a la conservació de l’espècie.

AGUILAR, A. 2000. Population biology, conservation threats and status of Mediterranean striped dolphins (Stenella coeruleoalba). Journal of Cetacean Research and Management 2(1):17-26

AGUILAR, A. & RAGA, A. 1993. The striped dolphin epizootic in the Mediterranean sea. Ambio 22(8)524:528

ARCHER, F. I. & PERRIN, W. F. 1999. Stenella coeruleoalba. American Society of Mammalogist. 603:1-9

BEARZI, G. 2002. Interactions between cetacean and fisheries in the Mediterranean Sea. In: G. Notarbartolo di Sciara (Ed.), Cetaceans of the Mediterranean and Black Seas: state of knowledge and conservation strategies. A report to the ACCOBAMS Secretariat, Monaco, February 2002. Section 9, 20 p.

BEARZI, G., BONIZZONI, S., AGAZZI, S., GONZALVO, J. & CURREY, R. J. C. 2011. Striped dolphins and short-beaked dolphins in the Gulf of Greece: Abundance estimates from dorsal fin photographs. Marine Mammal Science. 27(3):E165-E184

BORTOLOTTO, A., CASINI, L. & STANZANI, L.A. 1992. Dolphins mortality along southern italian coasts (June-September 1991). In: Proceedings of the Mediterranean striped dolphin mortality international workshop, 1991, 4-5 Nov., Palma de Mallorca. PASTOR, X. & SIMMONDS, M. (Eds) Greenpeace Mediterranean Sea Project p.33-37

CALZADA, N. & AGUILAR, A. 1995. Geographical variation of body size in Western Mediterranean striped Dolphins (Stenella coeruleoalba). Zeitschrifte für Säugertierjunde 60:257-264

CAÑADAS, A., SAGARMINAGA, R. & GARCÍA-TISCAR S. 2002. Cetacean distribution related with depth and slope in the Mediterranean waters of southern Spain. Deep-Sea Research. 49:2053-2073

CAWARDINE, M. 2004. Ballenas delfines y marsopas. Ediciones Omega. Barcelona. 2ª reimpresión

FERNANDEZ, A., ESPERÓN, F., HERRÁEZ, P., ESPINOSA DE LOS MONTEROS, A., CLAVEL, C., BERNABÉ, A., SÁNCHEZ-VIZCAÍNO, J. M., VERBORGH, P., DESTEPHANIS, R., TOLEDANO, F. & BAYÓN, A. 2008. Morbillivirus and pilot whale deaths , Mediterranean Sea. Emerging Infectious Diseases 14(5):792-794

FORCADA, J., AGUILAR, A., HAMMOND P. S., PASTOR X. & AGUILAR R. 1994. Distribution and numbers of striped dolphins in the western Mediterranean sea after the 1990 epizootic outbreak. Marine Mammal Science 10(2):137-150

FORCADA, J. & HAMMOND P. S. 1998. Geographical variation in abundance of striped and common dolphins of the western Mediterranean. Journal of Sea Research 39:313-325

GASPARI, S., AZZELLINO, A., AIROLDI., S. & HOELZEL, R. A. 2007. Social kin associations and genetic structuring of striped dolphin (Stenella coeruleoalba) in the Mediterranean Sea. Molecular Ecology 16:2922-2933

GÓMEZ-CAMPOS, E., BORRELL, A., CARDONA, L., FORCADA, J. & AGUILAR, A. 2011. Overfishing of small pelagic fishes increases trophic overlap between immature and mature stripped dolphins in the Mediterranean sea. Plos one. 6(9)

GÓMEZ DE SEGURA, A., CRESPO, E. A., PEDRAZA, S. N., HAMMOND, P. S. & RAGA, J. A. 2006. Abundance of small cetaceans in waters of the central spanish Mediterranean. Marine Biology 150:149-160

JEFFERSON, T. A., WEBBER, M. A. & PITMAN, R. L. 2008. Marine mammals of the world: A comprehensive guide to their identification. Academic Press. Canadà

MAGLIO, A., GNONE, G., FOSSA, F., BELLINGERI, M., LIEBANA, F. & CARNABUCI, M. 2010. Experimentation of photo-identification technique on striped dolphin (Stenella coeruleoalba, Meyen 1833) in Ligurian Sea. European Cetacean Society, 24th annual conference – Straslund (Germany)

MEISSNER, A. M., MACLEOD, C. D., RICHARD, P., RIDOUX, V. & PIERCE, G. 2012. Feeding ecology of striped dolphins, Stenella coeruleoalba, in the north-western Mediterranean Sea based on stable isotope analysesJournal of the Marine Biological Association of the United Kingdom. 92:1677-1687

MIYAZAKI, N. 1977. School structure of Stenella coeruleoalbaReport of the Internationa Whaling Comission 27:498-499

PERRIN, W. F., WÜRSIG, B. & THEWISSEN, J. G. M. 2009. Encyclopedia of marine mammals. Second edition. Academic Press. United States of America

RAGA, J. A., BANYARD, A., DOMINGO, M., CORTEYN, M., VAN BRESSEM, M. F., AZNAR, F. J. & BARRET, T. 2008. Dolphin morbillivirus epizootic resurgence, Mediterranean Sea. Emerging Infectious Diseases 14(3):471-473

RUBIO-GUERRI, C., MELERO, M., ESPERÓN, F., BELLIÈRE, E. N., ARBELO, M., CRESPO, J. L., SIERRA, E., GARCÍA-PÁRRAGA, D. & SÁNCHEZ-VIZCAÍNO, J. M. 2013. Unusual striped dolphin mass mortality episode related to cetacean morbillivirus in the spanish Mediterranean Sea. BMC Veterinary Research 9:106

SILVANI, L., GAZO, M. & AGUILAR, A. 1999. Spanish driftnet fishing and incidental catches in the western Mediterranean. Biological Conaservation. 90:79-85

SPITZ, J., RICHARD, E., MEYNIER, L., PUSINERI, C. & RIDOUX, V. 2006. Dietary plasticity of the oceanic striped dolphin, Stenella coeruleoalba, in the neritic waters of the Bay of Biscay. Journal of Sea Research 55:309-320

TUDELA, S., KAI KAI, A., MAYNOU, F., EL ANDALOSSI, M. & GUGLIELMI, P. 2005. Driftnet fishing and biodiversity conservation: the case study of the large-scale Moroccan driftnet fleet operating in the Alboran Sea (SW Mediterranean). Biological Conservation. 121:65-78

WAFO, E., RISOUL, V., SCHEMBRI, T., LAGADEC, V., DHERMAIN, F., MAMA C. & PORTUGAL, H. 2012. PCBs and DDTs in Stenella coeruleoalba dolphins from the French Medinerranean coastal environment (2007-2009): Current state of contamination. Marine Pollution Bulletin. 64:2535-2541

http://www.iucnredlist.org/details/20731/0

http://www.iucnredlist.org/details/16674437/0

http://www.accobams.org/

http://www.cites.org/esp/

http://www.cms.int/

info@associaciocetacea.org

Whatsapp: 613007321

AVÍS LEGAL – Copyright © 2021 Tots els drets reservats. | Designed by  Goldfish Studio

Scroll Up