Dofí comú

CC: Gonzalo Jara / Associació Cetàcea

Dades tècniques

    • Nom científic: Delphinus delphis Autoria: (Linnaeus, 1758) Castellà: Delfín común Anglès: Short-beaked common dolphin

  • Classificació taxonòmica:
    • FÍLUM: Chordata
    • CLASSE: Mammalia
    • ORDRE: Cetartiodactyla
    • SUBORDRE: Cetacea
    • FAMÍLIA: Delphinidae
    • GÈNERE: Delphinus
    • ESPÈCIE: Ddelphis

  • Es pot confondre amb: Dofí ratllat

  • Característiques d’identificació individual:
    • Osques del marge posterior de l’aleta dorsal.

    • Forma i intensitat de la coloració de l’aleta dorsal

  • Patró de natació:

  • Estat de conservació al Mediterrani: En perill (UICN)

  • Estat de conservació al món: Preocupació menor (UICN)

  • Distribució al Mediterrani:

Fins al 1994, només es reconeixia una espècie de dofí comú, però posteriorment s’ha vist que hi ha com a mínim dues espècies dintre del gènere: el dofí comú de musell curt (Delphinus delphis), que és el que es pot veure al Mediterrani, i el dofí comú de musell llarg (Delphinus capensis). L’alta variabilitat morfològica de l’espècie ha comportat que fins i tot s’hagi proposat l’existència d’una subespècie única del mar Negre (Delphinus delphis ponticus), tot i que el seu estatus taxonòmic no ha estat confirmat.

En general es tracta d’individus més aviat prims, amb un cos estilitzat, una aleta dorsal mes aviat alta, falcada i punxeguda. Tot i el seu nom, tenen un musell força llarg, ben diferenciat del meló. Les aletes pectorals són primes i punxegudes.

La principal característica distintiva de l’espècie és el seu patró de coloració. Presenta un dors i part lateral superior del cos foscos, amb una forma de “V” just sota l’aleta dorsal. La part ventral és blanca o clara. Als laterals presenten una marca amb forma de rellotge de sorra ajagut, essent la part anterior o toràcica d’un color groguenc o ocre i la part posterior més aviat grisa.

Té entre 80 i 120 dents petites, afilades i punxegudes a cada mandíbula.

La mida mitjana en adults és d’entre 1,7 i 2,7 metres, mentre que els nounats mesuren entre 0,7 i 1 metres. Presenta un petit grau de dimorfisme sexual en cert caràcters. En general s’ha vist que els mascles són lleugerament més grans (un 5%) que les femelles, tant en la longitud total com en altres elements, com pot ser el crani. A més a més, els mascles adults presenten un gep post-anal (Neumann et al., 2002) que es creu que podria estar relacionat amb la mida dels testicles i ajudaria a les femelles a escollir els mascles més sans des d’un punt de vista reproductiu (Murphy & Rogan 2006). És a dir, aquells que tenen el gep més gran, significaria que tenen uns testicles més grans i per tant més capacitat de producció d’esperma.

El dofí comú de musell curt és una espècie que està distribuïda sobretot en aigües tropicals i temperades dels oceans Atlàntic i Pacífic. Pot viure en aigües costaneres o més allunyades, però sembla tenir preferència per zones d’aflorament i amb fons submarins amb una pendent pronunciada.

És present tant al Mediterrani com al mar Negre, on diferents autors el consideren una subespècie diferent. Tot i que no hi ha estimacions d’abundància per a la totalitat de la conca, se sap que la seva distribució no és homogènia, sinó que hi ha certes àrees on la seva abundància és més gran. En general es pot dir que és més abundant a la part occidental del Mediterrani sobretot al mar d’Alboran, regió compresa entre la costa sud de la península ibèrica i la costa nord d’Àfrica, on es va estimar la seva població al voltant d’uns 14.736 individus als anys 1991 i 1992. La seva presència és regular al mar de Tràcia, al mar Egeu i a la part més oriental de la mar Jònica. A la costa del nord d’Àfrica fins a Tunísia i a les costes occidentals de Còrsega i Sardenya s’hi poden observar grups aïllats. També se n’ha vist al mar Tirrè, Adriàtic i al canal de Sicília. Al mapa inferior es poden veure les diferents àrees on el dofí comú de musell curt és més abundant.

Alguns estudis centrats en marcadors genètics han establert que la població que habita al mar d’Alboran és més propera genèticament a les poblacions adjacents de l’Atlàntic que no pas a les poblacions de l’est del Mediterrani (Natoli, 2004). Els mateixos estudis apunten que l’intercanvi gènic és més freqüent entre les poblacions atlàntiques i la del mar d’Alboran, que entre aquesta última i les de l’est del Mediterrani. Aquesta separació genètica entre les poblacions mediterrànies podria ser conseqüència d’una distribució diferenciada, preferint tipus d’hàbitats diferents.

L’hàbitat d’aquesta espècie no s’ha estudiat tant a fons com en d’altres espècies de cetacis, però se sap que al Mediterrani varia en funció de la població. En aquest sentit s’ha vist que la població més occidental, sobretot aquella que es troba al mar d’Alboran, pot habitar aigües nerítiques, lligades a la plataforma i talús continentals i també aigües més oceàniques. En aquesta zona forma sovint grups amb altres espècies. En els ambients pelàgics pot coincidir amb el dofí llistat (Stenella coeruleoalba), i en els nerítics amb el dofí mular (Tursiops truncatus). Les poblacions que viuen a la part est del Mediterrani ocupen aigües nerítiques, més properes a la costa. En general sol habitar àrees amb una profunditat d’entre 1 i 400 metres, mostrant una preferència per aigües més profundes de 200 metres. No és freqüent observar-lo a prop de la costa. Al sud oest del Mediterrani s’ha vist que les àrees properes al talús continental estarien freqüentades sobretot per grups amb individus lactants, mentre que a les zones d’aigües més profundes s’hi trobarien majoritàriament grups sense cries (Cañadas & Hammond, 2008).

La dieta del dofí comú de musell curt varia en les diferents àrees que habita, degut a que el podem trobar en hàbitats bastant diferents. En general l’alimentació es sol produir en aigües més aviat superficials, sobretot fins als 200 metres de profunditat (Bearzi et al., 2003 & Perrin et al., 2009), i està composta principalment per diferents espècies epipelàgiques o mesopelàgiques de peix i diferents espècies de calamars. Al Mediterrani s’ha vist que la dieta estaria formada principalment per espècies de peix de mida més aviat petita i que formen grans bancs com ara el seitó (Engraulis encrasicolus), la sardina (Sardina pilchardus), l’alatxa (Sardinella aurita) i l’agulla prima (Belone belone), però també per algunes espècies de cefalòpodes i de forma menys habitual alguns crustacis.

Tot i aquesta varietat en la dieta, alguns estudis han mostrat que el dofí comú de musell curt no és un depredador oportunista, sinó que centra els seus esforços en atrapar preses amb un alt contingut energètic, per a fer front als alts requeriments energètics del seu metabolisme i forma de vida (Spitz, et al., 2010).

Com en altres espècies de cetacis, hi ha diferències bastant importants en la reproducció i cicle vital entre les poblacions de les diferents regions. En general es pot dir que és una espècie amb una edat màxima entre els 25 i els 30 anys. La gestació sol durar entre 10 mesos i un any. La mida al néixer oscil·la entre els 82 i els 104 cm. El període entre parts s’allarga entre 1 i 3 anys en funció de la regió. El deslletament es produeix cap als 6 mesos en els individus del mar Negre i més tard a la resta de poblacions. La maduresa sexual no s’assoleix fins que els individus no mesuren 150 – 200 cm a una edat d’entre 3 i 12 anys en el cas dels mascles i d’entre 2 i 7 en el de les femelles. L’època reproductiva varia molt en funció de la zona i pot comprendre períodes d’entre la primavera i la tardor o fins i tot l’any sencer. En general sembla que les poblacions que habiten aigües més fredes presenten una sincronia més gran en la reproducció. A la taula següent es mostren més detalladament les diferències en cada un dels paràmetres en les poblacions de les diferents regions. No hi ha gaire informació per a la població de dofí comú de musell curt del Mediterrani en tot allò referent a la reproducció i al cicle vital.

Regió M.A.N. (cm) L.M.S. (cm) E.M.S. (años) Lactància (meses) P.E.P. (años) M.M. (cm) Època reproducció Edat Màxima (anys)
Mediterrani ♀ 217 – 222 ♂ 220 – 222
Mar Negre 80-90 ♀ 150 – 170 ♂ 170 – 180 ♀ 2 – 4 ♂ 3 19 1,3 – 2,3 ♀ 178 – 200 ♂ 191 – 219 22
Pacífic N 82 170,7 8 16,5 ♀ 199 ♂ 211 Mayo – Junio 27
Pacífic Trop. E 87 186,5 7,9 19 2 ♀ 200 – 213 ♂ 221 – 235 Todo el año 25
Atlántic NO 92,7 200 8,3 16,5 2 ♀ 215 ♂ 236 Julio 30
Atlántic NE 104,1 200 9 – 13 16,5 3,5 ♀ 222 – 230 ♂ 231 – 250 25
M.A.N. Mida Al Néixer – L.M.S. Longitud Maduresa Sexual – E.M.S. Edat Maduresa Sexual – P.E.P. Període Entre Parts – M.M. Mida Màxima

El dofí comú de musell curt és una espècie que generalment sol forma grups mitjans, tot i que sovint es poden veure agrupacions de centenars i fins i tot milers d’individus. Es creu que aquests grups tant grans estarien composats per subunitats més petites, d’entre 20 o 30 individus, formades molt probablement per individus amb una relació de parentiu més propera. Al Mediterrani, la mida mitjana dels grups varia en funció de la regió. Els més petits estan compostos per poc més d’una desena d’individus, mentre que els més grans poden arribar al centenar. Al mar d’Alboran s’han registrat grups de fins a 600 individus. Alguns autors han vist que al sud oest del Mediterrani, les agrupacions més nombroses es produeixen sobretot al voltant del marge de la plataforma continental (Cañadas & Hammond, 2008).

És habitual que interaccioni amb altres espècies de cetacis, podent arribar a viatjar plegats. Són freqüents les interaccions amb individus del gèneres Globicephala i  Lagenorhynchus. Al Mediterrani se’ls ha vist compartint grup amb el cap d’olla gris (Grampus griseus), esporàdicament amb el dofí mular (Tursiops truncatus) i de forma molt habitual amb el dofí llistat (Stenella coeruleoalba). Les associacions amb aquesta ultima espècie es donen sobretot en aquelles àrees on ambdues espècies comparteixen habitat i s’ha vist que les interaccions amb altres espècies són més freqüents en zones on l’abundància del dofí comú de musell curt ha disminuït.

Al mar és relativament fàcil de reconèixer, perquè es tracta d’un dofí de mida mitjana, robust i amb una part toràcica frontal força gran i molt clara. Aquesta coloració clara i el fet que se’l pot veure fora de l’aigua amb facilitat, poden facilitar la seva diferenciació d’altres espècies, com ara el dofí llistat (Stenella coeruleoalba). L’aleta dorsal és triangular, falcada i punxeguda, i pot ser des de totalment negre fins a presentar un centre més clar. La marca en forma de rellotge de sorra ajagut que presenta a ambdós costats del cos, també és una característica que facilita la seva identificació.

El dofí comú de musell curt és un nedador molt ràpid amb una activitat aèria molt espectacular. És habitual veure’ls saltar fora l’aigua o donar cops amb les aletes pectorals o l’aleta caudal sobre la superfície del mar o fins i tot realitzar salts mortals. Un comportament molt característic és el que es coneix com a pitch poling, i que consisteix en realitzar un salt vertical alt i caure de costat. També és força habitual veure’l seguint esteles d’embarcacions. Les immersions poden durar fins a un màxim de 8 minuts, tot i que habitualment oscil·len entre els 10 segons i els 2 minuts.

A part de totes les característiques morfològiques típiques de l’espècie, cada individu presenta uns trets propis que poden permetre la seva identificació individual. En el cas del dofí comú de musell curt hi ha dues característiques principals utilitzades pels diferents grups de recerca d’arreu del món.

  • Forma i intensitat de la coloració de l’aleta dorsal: La coloració de l’aleta dorsal pot variar de forma molt significativa entre els diferents individus. Pot ser des de completament negre fins a presentar una coloració molt clara en la seva part central que es manté de forma estable en el temps.
  • Osques del marge posterior de l’aleta dorsal: La forma i posició de les osques que moltes espècies de dofins presenten en el marge posterior de l’aleta dorsal, es mantenen estables en el temps, esdevenint un mecanisme molt útil per a la identificació individual. En el cas del dofí comú de musell curt, tot i que no presenta tantes marques com altres espècies, la forma i la posició de les osques es una bona forma de reconèixer cada individu que en presenta.
  • Altres mecanismes: A més a més de les dues anteriors, hi ha altres característiques que poden facilitar el reconeixement individual, tot i que en menor mesura. Es tracta de la presència de deformitats físiques de la part dorsal, com poden ser geps, o aletes anormals o de la presència d’una coloració corporal no habitual.

La UICN (Unió Internacional per a la Conservació de la Naturalesa) considera que l’estatus de conservació de l’espècie a nivell global és de preocupació menor. En conjunt, es pot dir que és una espècie molt abundant, amb poblacions força nombroses en les diferents àrees estudiades. Així doncs a l’est del Pacífic tropical s’estima que la població està formada per uns 2.963.000 individus, mentre que una mica més al nord, a la costa oest d’Estats Units estaria composta per uns 352.000 animals. A l’Atlàntic els nombres són una mica menors, tot i que encara força abundants: uns 63.400 individus a les aigües de la plataforma continental europea, al voltant de 273.000 en aigües oceàniques, 61.000 a la part occidental del Golf de Biscaia i uns 121.000 a l’Atlàntic nordoest. Estudis recents al mar Negre han estimat la població en varis milers d’individus, podent arribar fins als 100.000 o més.

Al Mediterrani, el dofí comú de musell curt és un bon exemple de com els factors ambientals i la activitat humana, que moltes vegades els altera, poden comportar una variació important en la abundància i distribució d’una espècie. Fins a la dècada del 1960 era un dels cetacis més abundants, i era molt comú en àrees que actualment ja no freqüenta o en les que es molt rar. Actualment no se sap amb exactitud la mida de la població. Els últims estudis d’abundància van ser realitzats els anys 1991 i 1992 i apuntaven que la població del mar d’Alboran (al sud oest del Mediterrani) estaria formada per uns 14.736 individus. Tenint en compte tots aquests aspecte i que la tendència poblacional és de decreixement, la UICN ha catalogat al dofí comú de musell curt del Mediterrani sota l’estatus d’espècie en perill. Les següents són algunes de les possibles causes d’aquest decreixement poblacional:

  • Competència amb altres espècies: Encara que no hi ha evidències científiques que ho corroborin, diversos autors creuen l’augment de la població de dofí llistat (Stenella coeruleoalba) durant la segona meitat del segle XX podria haver contribuït a la disminució de la població de dofí comú de musell curt al Mediterrani. Tot i que els hàbitats d’ambdues espècies se solapen en algunes parts de la seva àrea de distribució, la seva dieta és bastant diferent, coincidint només en pocs tipus de preses. Altres autors creuen que aquesta disminució podria ser causada per altres fenòmens que generarien grans canvis a les comunitats marines, afectant en darrera instància als nombres i/o distribució dels cetacis del Mediterrani.
  • Canvis ambientals: Tot i que es creu que no són la millor explicació per a la davallada de la població de dofí comú de musell curt (Bearzi et al., 2003), els seus efectes, units als d’altres problemàtiques que es detallen a continuació, han contribuït a la disminució dels individus d’aquesta espècie en el Mediterrani. Tot i això, els canvis ambientals (ja siguin d’origen antròpic o natural), no afecten de manera directa a les diferents espècies de cetacis, sinó que ho fan de forma indirecta, provocant primàriament canvis en la distribució i abundància de les seves preses (Selzer et al., 1988 & Bearzi et al., 2003), que acabaran afectant a la distribució dels cetacis.
  • Contaminació: El mar Mediterrani és un mar bastant tancat i les seves costes de les més urbanitzades i alterades per l’acció humana. Aquest fet, sumat a la important activitat industrial i agrària de la regió, fa que els cetacis que hi viuen, presentin concentracions elevades de contaminants en el seu organisme. Aquests compostos s’incorporen als organismes mitjançant un procés conegut com bioacumulació, que consisteix en l’acumulació de substàncies químiques dins dels organismes en unes concentracions més elevades que al medi ambient que els rodeja. Els contaminants són incorporats en primera instància pels organismes filtradors i van passant a nivells tròfics superiors gràcies a la predació. A mesura que ho fan, les seves concentracions també van augmentant. D’aquesta manera, els organismes que es troben a dalt de tot de la xarxa tròfica, solen ser els que presenten uns nivells de contaminants més alts.
    El dofí comú de musell curt del Mediterrani presenta unes concentracions de contaminants (sobretot de DDTs) més altes que altres conespecífics seus d’altres àrees (Borrell et al., 2001), tot i que la concentració de DDTs i altres contaminants és més baixa que en altres espècies de cetacis del Mediterrani (Fossi et al., 2003).  S’ha vist que els contaminants poden tenir efectes adversos en cetacis com ara desordres de creixement, depressió del sistema immunitari, disfunció del sistema reproductor, etc. que poden significar un factor d’estrès per a la població (Borrell et al., 2001). A més a més es creu que els contaminants poden haver afavorit la propagació de brots epidèmics en altres espècies de cetacis, com seria el cas de la infecció per Morbilivirus del dofí llistat (Stenella coeruleoalba) al Mediterrani (Aguilar & Raga, 1993) o del mateix dofí comú de musell curt al mar Negre (Birkun et al., 1999).
    S’ha vist que hi ha certes àrees, com el mar d’Alboran, que és la regió del Mediterrani amb una abundància de més alta de dofins comuns de musell curt, que estan menys contaminades. Hi ha certa controvèrsia sobre quin és el paper dels contaminants en el declivi de la població de dofí comú de musell curt al Mediterrani, però les comparacions de la informació toxicològica obtinguda en cada regió ha de contribuir a aclarir aquest aspecte.
  • Pesca accidental i directa: Fins a la dècada dels 50 el dofí comú va ser caçar de forma directa en moltes regions del Mediterrani, i en algunes poques, encara continua a la actualitat. La seva carn era valorada per al consum humà o pel seu ús com a esquer, i l’espècie era vista com una competència directe per a moltes flotes pesqueres. A més a més, alguns mètodes de recerca comportaven la mort dels individus estudiats.
    La pesca accidental ha sigut i encara és una amenaça molt important per a moltes espècies arreu del món. Al Mediterrani l’ús de xarxes de deriva en la pesca del peix espasa (Xiphias gladius) i algunes espècies de túnids ha suposat la pesca accidental de moltes espècies de peixos (peix lluna (Mola mola), algunes espècies de taurons, etc), tortugues marines i fins i tot cetacis, afectant sobretot al dofí llistat (Stenella coeruleoalba) i al dofí comú de musell curt. En aquest últim cas, no es creu que la pesca accidental sigui la única causa del declivi de l’espècie, però si que hi hagi contribuït significativament. L’impacte d’aquesta metodologia de pesca sobre el dofí comú de musell curt és gran, ja que afecta especialment a cries extremadament joves (Silvani et al., 1999). Alguns estudis han calculat que l’acció de la flota espanyola fins als 1994 va causar la mort d’uns 183 individus al 1993 i uns 145 al 1994. Aquest nombres representarien al voltant de l’1 % de la seva població. La pesca mitjançant l’ús de xarxes de deriva va ser prohibida pel govern espanyol al 1991, tot i que es continuà emprant fins al 1994. S’ha estimat que en el moment màxim d’ús de xarxes de deriva es capturaven al voltant d’uns 8.000 individus a mars italians i uns 10.000 en tota la conca mediterrània (Bearzi, 2002). Actualment, tot i que aquesta pràctica pesquera està prohibida a tot el Mediterrani, encara hi ha països que la segueixen utilitzant. En aquest sentit, el nombre de cetacis capturats accidentalment per la flota de Marroc, hauria arribat a nivells semblants als de principis dels 90, capturant uns 1.800 individus anuals (Tudela et al., 2005). La Comissió Balenera Internacional dictamina que una extracció d’individus superior al 2% de la millor estimació de la població pot comportar el seu declivi i s’haurien de prendre mesures per evitar la captura accidental. En el cas de la flota marroquina, s’estima que captura anualment poc més del 10 % de la població de dofí comú de musell curt del mar d’Alboran (Tudela et al., 2005 & EJF, 2007). Es desconeix quina és la afectació concreta d’aquest mètode de pesca sobre les espècies de cetacis, però es creu que la captura accidental pot ser insostenible per a moltes poblacions de mamífers marins de moltes regions.
  • Sobreexplotació pesquera: Com en moltes altres zones del planeta, els estocs de peixos del Mediterrani han anat disminuint en les últimes dècades degut a la indústria pesquera. Aquest impacte és major encara en les espècies de petits peixos pelàgics com ara la sardina (Sardina pilchardus) o el seitó (Engraulis encrasicolus), ja sigui per a consum humà o per a utilitzar-los com a aliment en piscifactories d’espècies de nivells tròfics superiors (Lleonart 2005 & Piroddi et al., 2011). Moltes d’aquestes espècies tenen un paper ecològic clau en el Mediterrani (Coll et al., 2012) i també formen part de la dieta del dofí comú de musell curt (Bearzi et al., 2003). En general es creu que la sobreexplotació no és l’únic factor que ha comportat la davallada de la població del dofí comú, però si que s’ha vist que el seu efecte hi ha contribuït significativament i en algunes zones del Mediterrani, n’és el principal causant (Bearzi et al, 2008 & Piroddi et al,. 2011). La sobreexplotació pesquera és una preocupació en totes les àrees del Mediterrani en les que s’ha estudiat el dofí comú de musell curt.

Hi ha diferents convenis internacionals que protegeixen el dofí comú de musell curt. Entre ells hi són l’apèndix II del Conveni sobre el Comerç Internacional d’Espècies Amenaçades de Flora i Fauna Silvestres (CITES), pels apèndix I i II de la Convenció d’Espècies Migratòries (CMS) o l’Acord sobre la Conservació dels Cetacis del mar Negre, Mediterrani i l’Àrea Atlàntica adjacent (ACCOBAMS). Al mar Mediterrani només hi ha una gran Àrea Marina Protegida, al mar de Ligúria, situat entre la costa nord de Còrsega i Itàlia. Aquesta però queda lluny de la distribució del dofí comú de musell curt. A finals del 2013, el govern espanyol va aprovar la designació de 4 Llocs d’Importància Comunitària marins (2 d’ells al Mediterrani) als que se n’afegiren 6 més abans de finalitzar l’any, i que han d’assegurar la conservació dels hàbitats i espècies en aquestes àrees. Aquesta designació està inclosa dintre del projecte LIFE INDEMARES i es fruit d’una recerca i la col·laboració de diferents entitats iniciades al 2002. Altres iniciatives semblants s’han dut i s’estan duent a terme en altres zones del Mediterrani. Tot i això, pot ser que no siguin suficients per a la conservació d’aquesta espècie i s’haurien d’emprendre altres mesures per a prevenir una possible futura davallada de la població del dofí comú de musell curt. Entre altres, aquestes actuacions haurien d’incloure la reducció de la sobreexplotació pesquera i la reducció de la degradació d’hàbitats (Bearzi et al., 2003).

AGUILAR, A. & RAGA, A. 1993. The striped dolphin epizootic in the Mediterranean sea. Ambio 22(8)524:528

BEARZI, G. 2002. Interactions between cetacean and fisheries in the Mediterranean Sea. In: G. Notarbartolo di Sciara (Ed.), Cetaceans of the Mediterranean and Black Seas: state of knowledge and conservation strategies. A report to the ACCOBAMS Secretariat, Monaco, February 2002. Section 9, 20 p.

BEARZI, G., RANDALL, R. R., NOTARBARTOLO-DI-SCIARA, G., POLITI, E., CAÑADAS, A., FRANTZIS, A. & MUSSI, B. 2003. Ecology, status and conservation of the short-beaked common dolphin Delphinus delphis in the Mediterranean Sea. Mammal Review. 33(3):224-252

BEARZI, G., AGAZZI, S., GONZALVO, J., COSTA, M., BONIZZONI, S., POLITI, E., PIRODDI, C. & REEVES, R. R. 2008. Overfishing and the disappearance of short-beaked common dolphins from western Greece. Endangered Species Research. 5:1-12

BEARZI, G., BONIZZONI, S., AGAZZI, S., GONZALVO, J. & CURREY, R. J. C. 2011. Striped dolphins and short-beaked common dolphins in the Gulf of Corinth, Greece: Abundance estimates from dorsal fin photografs. Marine Mammal Science. 27(3):E165-E184

BIRKUN, A., KUIKEN, T., KRIVOKHIZHIN, S., HAINES, D. M., OSTERHAUS, A. D. M. E., VAN DE BILDT, M. W. G., JOIRIS, C. R. & SIEBERT, U. 1999. Epizootic of morbilliviral disease in common dolphins (Delphinus delphis ponticus) from the Black Sea. Veterinary Records. 144:85-92

BORRELL, A., CANTOS, G., PASTOR, T. & AGUILAR, A. 2001. Organochlorine compounds in common dolphins (Delphinus delphis) from the Atlantic and Mediterranean waters of Spain. Environmental Pollution. 114:265-274

CAÑADAS, A., SAGARMINAGA, R. & GARCÍA-TISCAR, S. 2002. Cetacean distribution related with depth and slope in the Mediterranean watters of sothern Spain. Deep-Sea Research. I 49:2053-2073

CAÑADAS, A. & HAMMOND, P.S. 2008. Abundance and habitat preferences of the short-beaked common dolphin Delphinus delphis in the southwestern Mediterreanean: implications for conservation. Endangered Species Research. 4:309-331

CAWARDINE, M. 2004. Ballenas delfines y marsopas. Ediciones Omega. Barcelona. 2ª reimpresión

COLL, M. & LIBRALATO, S. 2012. Contributions of food-web model- ling for an ecosystem approach of marine resource man- agement in the Mediterranean Sea. Fish and Fisheries 13:60–88

DANIL, K. & CHIVERS, S. J. 2007. Growth and reproduction of female short-beaked common dolphins, Delphinus delphis, in the eastern tropical Pacific. Canadian Journal of Zoology. 85:108-121

E. J. F. 2007. Illegal Driftnetting in the Mediterranean. Environmental Justice Foundation, London, UK.

FORCADA J. & HAMMOND P. 1998. Geographical variation in abundance of striped and common dolphins of the western Mediterranean. Journal of Sea Research. 39 I 49:313-325

FOSSI, C. M., MARSILI, L., NERI, G., NATOLI, A., POLITI, E. & PANIGADA, S. 2003. The use of a non-lethal tool for evaluating toxicological hazard of organochlorine contaminants in the Mediterranean cetaceans: new data 10 years after the fist paper published in MPB. Marine Pollution Bulletin. 46:972-982

JEFFERSON, T. A., WEBBER, M. A. & PITMAN, R. L. 2008. Marine mammals of the world: A comprehensive guide to their identification. Academic Press. Canadà

LLEONART, J. 2005. Mediterranean and Black Sea. In: Review of the state of the world marine fishery resources. FAO Fisheries Technical Paper 457, FAO UN:49-64

MEYNIER, L., PUSINERI, C. SPITZ, J., SANTOS, M. B., PIERCE, G. J. & RIDOUX, V. 2008. Intraespecific dietary variation in the short-beaked common dolphin Delphinus delphis in the Bay of Biscay: importance of fat fish. Marine Ecology Progress Series. 354:277-287

MEYNIER, L., STOCKIN, K. A., BANDO, M. K. H. & DUIGNAN, P. J. 2008. Stomach contents of common dolphins (Delphinus sp.) from New Zealand waters. New Zealand Journal of Marine and Freshwater Research. 42:257-268

MURPHY, S., COLLET, A. & ROGAN, E. 2005. Mating strategy in the male common dolphin (Delphinus delphis): What gonadal analysis tells us. Journal of Mammalogy. 86(6):1247-1258

MURPHY, S. & ROGAN, E. 2006. External growth of the short-beaked common dolphin, Delphinus delphis: growth, allometric relationships and sexual dimorphism. Acta Zoologica. 87:315-329

NATOLI, A. 2004. Molecular ecology of bottlenose (Tursiops sp.) and common (Delphinus sp.) dolphins. PhD thesis, University of Durham

NEUMANN, D. R., LEITENBERGER, A. & ORAMS, M. 2002. Photo-identification of short-beaked common dolphins (Delphinus delphis) in the north-east New Zealand: a photo-catalogue of recognisable individuals. New Zealand Journal of Marine and Freshwater Research. 36:593:604

NEUMANN, D. R., RUSSELL, K., ORAMS, M. B., BAKER, S. C. & DUIGNAN, P. 2002. Identifying sexually mature, male short-beaked common dolphins (Delphinus delphis) at sea, based on the presence of a postanal hump. Aquatic Mammals. 28(2):181-187

PERRIN, W. F. & REILLY, S. 1984. Reproductive parameters of dolphins and small whales of the family Delphinidae. Report of the International Whaling Comission. (Special Issue 6):97-133

PERRIN, W. F., WÜRSIG, B. & THEWISSEN, J. G. M. 2009. Encyclopedia of marine mammals. Second edition. Academic Press. United States of America

PIRODDI, C., BEARZI, G., GONZALVO, J. & CHRISTENSEN, V. 2011. From common to rare: The case of the Mediterranean common dolphin. Biological Conservation. 144:2490-2498

REEVES, R. & NOTARBARTOLO DI SCIARA, G. 2006. The status and distribution of cetaceans in the Black Sea and Mediterranean Sea. IUCN Centre for Mediterranean Cooperation, Malaga, Spain. 137 pp.

SELZER, L. A. & PAYNE, M. P. 1988. The distribution of white sided (Lagenorhynchus acutus) and common dolphins (Delphinus delphis) vs. environmental features of the contintental shelf of the northeastern United States. Marine Mammal Science. 4(2):141-153

SHIRIHAI, H. & JARRET, B. 2006. Whales dolphins and seals: A field guide to marine mammals of the worldFirst edition. A&C Black. London

SILVANI, L., GAZO, M. & AGUILAR, A. 1999. Spanish driftnet fishing and incidental catches in the western Mediterranean. Biological Conaservation. 90:79-85

SPITZ, J., MOUROCQ, E., LEAUTÉ, J. P., QUÉRO, J. C. & RIDOUX, V. 2010. Prey selection by the common dolphins: Fulfilling high energy requirements with high quality food. Journal of Experimental Marine Biology and Ecology. 390(2):73-77

TUDELA, S., KAI KAI, A., MAYNOU, F., EL ANDALOSSI, M. & GUGLIELMI, P. 2005. Driftnet fishing and biodiversity conservation: the case study of the large-scale Moroccan driftnet fleet operating in the Alboran Sea (SW Mediterranean). Biological Conservation. 121:65-78

http://www.iucnredlist.org/details/41762/0

http://www.iucnredlist.org/details/6336/0

http://www.accobams.org/

http://www.cites.org/esp/

http://www.cms.int/

http://www.magrama.gob.es/es/prensa/noticias/el-ministerio-de-agricultura,-alimentación-y-medio-ambiente-somete-a-participación-pública-la-propuesta-de-4-lic-marinos-y-la-declaración-de-39-zepa-marinas/tcm7-303042-16

info@associaciocetacea.org

Whatsapp: 613007321

AVÍS LEGAL – Copyright © 2021 Tots els drets reservats.

Scroll Up