Catxalot

CC: Gonzalo Jara / Associació Cetàcea

Dades tècniques

  • Nom científic: Physeter macrocephalus
  • Autoria: (Linnaeus, 1758)
  • Castellà: Cachalote
  • Anglès: Sperm whale

 

  • Classificació taxonòmica:
    • FÍLUM: Chordata
    • CLASSE: Mammalia
    • ORDRE: Cetartiodactyla
    • SUBORDRE: Cetacea
    • FAMÍLIA: Physeteridae
    • GÈNERE: Physeter
    • ESPÈCIE: Pmacrocephalus
  • Es pot confondre amb: Balena amb gep i Rorqual comú, per mida

  • Característiques d’identificació individual:

  • Marques a l’aleta caudal: osques i ferides del marge més posterior.

  • Patró de natació:

  • Estat de conservació al Mediterrani:

    En Perill (UICN)

  • Estat de conservació al món:

    Vulnerable (UICN)

  • Distribució al Mediterrani:

El catxalot (Physeter macrocephalus) és un odontocet força característic. És el cetaci amb dents més gran que existeix, fet que facilita la seva identificació. Presenta un cos comprimit lateralment i amb forma de tronc llarg, on l’enorme cap ocupa entre un quart i un terç de la longitud total. La mandíbula inferior és molt més estreta que la mandíbula superior i és difícil de veure lateralment. Només tenen un orifici nassal, amb forma de “S” i situat a la part anterior esquerra del cap, mirant cap endavant. Les aletes pectorals són curtes i amples, amb forma triangular. No presenta aleta dorsal, però si que té una gep dorsal baix i gruixut, seguit posteriorment per una sèrie de crenulacions dorsals. El peduncle caudal és gruixut i sovint forma una quilla post-anal. La pell del cos tendeix a estar arrugada per darrera el cap i els costats.

El cap és segurament una de les característiques més distintives de l’espècie. Presenta un asimetria molt visible, que es manifesta tant interna (en el crani i els conductes aeris) com externament (en la disposició de l’únic orifici nassal que presenta). Vist lateralment, el cap té forma quadrangular. En ell s’hi amaga el complex nassal, format per l’òrgan de l’espermaceti, encapsulat dins d’una estructura muscular. Es tracta d’un òrgan de teixit esponjós ple d’una substància oliosa anomenada espermaceti i unit a un sac aeri a cada extrem. Entre la mandíbula superior i l’òrgan de l’espermaceti s’hi troba el “junk”, una estructura formada per teixit connectiu i oli de l’espermaceti. L’oli que es troba a l’espermaceti té les mateixes propietats que la cera i és diferent del que es troba al meló d’altres espècies d’odontocets.

Diagrama del cap del catxalot (<em>Physeter macrocephalus</em>) on es diferencien les estructures següents: (1) Crani; (2) Sac aeri frontal; (3) Òrgan de l’espermaceti; (4) Càpsula; (5) Conducte nassal esquerra;               (6) Espiracle; (7) Sac aeri distal; (8): complex MLDB; (9) Junk; (10): Conducte nassal dret. Font: Perrin et al., 2009.

Presenta una coloració predominantment negre, marronosa o grisosa, amb àrees blanques al voltant de la mandíbula i a la part ventral. Aquestes àrees més clares varien en extensió i en forma. Pot tenir ferides blanques en el cos, provocades probablement per altres catxalots o per cefalòpodes. Hi ha constància com a mínim d’un individu albí, que era completament blanc.

El catxalot només té dents a la mandíbula inferior. En total són entre 18 i 26 parells de dents còniques i punxegudes, que poden arribar a mesurar fins a 20 centímetres. Són més punxegudes en individus joves, mentre que en adults van quedant més arrodonides.

És el cetaci amb un dimorfisme sexual més marcat, essent els mascles bastant més grans que les femelles. Els primers poden arribar a mesurar entre 15 i 18 metres (de mitjana 15), pesant entre 43,5 i 55,8 tones, mentre que les femelles mesuren entre 8 i 17 metres (de mitjana 11), i pesen entre 13,5 i 20 tones. Els nounats mesuren entre 3,5 i 4,5 metres.

El catxalot està considerada una espècie cosmopolita, és a dir que habita tots els mars i oceans del planeta, des de les aigües polars fins a les zones tropicals o properes a l’equador. Tot i això, ambdós sexes presenten diferències importants. Mentre que les femelles i els individus més joves se solen congregar en aigües tropicals i temperades, els mascles adults realitzen llargues migracions anuals que els poden portar fins als dos pols.

Es creu que abans de la seva explotació comercial, la població mundial del catxalot estaria formada per aproximadament 1.100.000 individus. Durant el segle XIX, la seva caça hauria fet disminuir la població al voltant d’un 29 %. Posteriorment, es va recuperar de forma lenta fins a mitjans del segle passat, moment a partir del qual, una intensa activitat pesquera, la va fer caure fins al seus nombres més baixos, cap als anys 70. A partir d’aleshores, la disminució de la caça de balenes va evitar la seva sobreexplotació i ha permès una lleugera recuperació de l’espècie. Actualment s’estima que hi ha al voltant de 360.000 catxalots en tot el món, que representen només el 32 % dels individus que hi havia a principis del segle XIX (Whitehead, 2002). La zona que presentaria una major abundància és l’oceà Pacífic seguit per l’Antàrtic i l’Atlàntic.

Al mar Mediterrani el catxalot està distribuït per tota la conca, des de l’estret de Gibraltar fins a la part més oriental. Tot i això, sembla ser que hi hauria més individus a la part occidental, sobretot al mar de Ligúria, Estret de Gibraltar, mar Tirrè, Golf de Lleó i a les illes Balears, que a la part oriental, especialment a la mars Jònica i Egeu (Gannier et al., 2002; Frantzis et al., 2003; Reeves and Notarbartolo di Sciara, 2006; Lewis et al., 2007 & Notarbartolo di Sciara and Birkun, 2010). Són àrees d’especial interès per a l’espècie l’estret de Gibraltar, les illes Balears, el mar de Ligúria i l’arc hel·lènic, on s’hi trobarien poblacions estables d’aquesta espècie (Frantzis et al., 2014; Carpinelli et al., 2014 & Rendell et al., 2014). Tot i que no s’ha estudiat amb tanta profunditat, el mar Tirrè té la potencialitat de ser una zona important per al catxalot (Aïssi et al., 2014; Mussi et al., 2014 & Pace et al., 2014). Tot i que si que s’han vist moviments migratoris en el Mediterrani, no es creu que hi hagi llargues migracions cap a fora de la conca, considerant la població del Mediterrani com a aïllada genèticament de la de l’Atlàntic (Druout et al., 2004; Engelhaupt et al., 2009 & Notarbartolo Di Sciara, 2014). Si que s’han documentat migracions entre el mar de Ligúria i les illes Balears, entre l’estret de Gibraltar i les illes Balears, entre l’estret de Gibraltar i el mar de Ligúria, entre el mar de Ligúria i el mar Tirrè o entre la conca oriental i la occidental en el cas dels mascles, però no en el de les femelles (Drouout et al, 2004; Frantzis et al., 2011; Carpinelli et al., 2014; Mussi et al., 2014 & Rendell et al., 2014). S’han produït re-albiraments de mascles en anys successius en àrees com l’Estret de Gibraltar o el mar de Ligúria, i de femelles a la conca oriental. Aquest fet suggereix la possibilitat de que els catxalots del Mediterrani mostrin fidelitat geogràfica (Frantzis et al., 2011; Mussi et al, 2014 & Pace et al., 2014).

El catxalot habita sobretot aigües profundes de tots els oceans, tot i que sembla que prefereix profunditats entre els 300 i els 1.500 metres (Mann et al., 2000). Les femelles freqüenten aigües allunyades de la costa i més profundes de 1.000 metres, mentre que els mascles, també podrien apropar-se a aigües menys profundes lligades al talús continental (Gannier et al., 2002; Azzellino et al., 2008 & Perrin et al., 2009). En tot cas, sembla ser que els catxalots solen trobar-se en àrees amb una producció primària elevada (Mann et al., 200; Gannier et al., 2002 & Gannier and Praca, 2007). Al Mediterrani s’ha vist que prefereix aigües continentals profundes properes al talús continental, tot i que també es pot trobar en aigües profundes més allunyades de la costa (Notarbartolo di Sciara and Birkun, 2010). Alguns autors, suggereixen que a més a més de característiques com la pendent i la seva orientació, la profunditat o la producció primària, l’hàbitat utilitzat varia en funció de l’activitat (Pirotta et al., 2011). Així doncs, les àrees d’alimentació serien més profundes que les que s’utilitzen en la socialització.

El catxalot és un depredador oportunista que s’alimenta de les espècies més comuns en cada una de les àrees d’alimentació (Evans and Hindell, 2004). S’alimenta principalment de diferents espècies de cefalòpodes, tot i que altres invertebrats i peixos de les profunditats també poden formar part de la seva dieta (Jefferson et al., 2008). Les femelles s’alimenten principalment de cefalòpodes com ara el calamar gegant (Architeuthis, spp.), el calamar del corrent de Humboldt (Dosidicus gigas), espècies de les famílies Histioteuthidae, Ommastrephidae, Onychoteuthidae, Gonatidae, Pholidoteuthidae, Octopoteuthidae, però també peixos demersals i mesopelàgics (Perrin et al., 2009). Els mascles mengen espècies semblants a les femelles, però tendeixen a alimentar-se d’individus més grans i fins i tot espècies més grans com ara el calamar colossal (Mesonychoteuthis hamiltoni) i més espècies de peixos demersals, entre els que s’hi inclouen taurons i rajades (Perrin et al., 2009). La dieta del catxalot al Mediterrani no varia gaire de la que presenta a la resta de regions i estaria formada en més d’un 90 % per cefalòpodes de la família Histioteuthidae (Histioteuthis bonnellii), i altres famílies com ara Ommastrephidae, Onychoteuthidae, Gonatidae, Pholidoteuthidae, Octopoteuthidae i Cranchiidae (Gannier and Praca 2007 & Praca and Gannier, 2008).

El catxalot és el que es coneix com una espècie estratega de la K. Aquestes espècies presenten unes taxes de natalitat i mortalitat baixes, i esperances de vida llargues. Tenen poques cries, però les cuiden bé, assegurant la supervivència del màxim d’individus possibles, i viuen entre 50 i 70 anys (Mann et al., 2002). La reproducció se sol donar durant la primavera. Sembla ser que les femelles d’una mateixa població sincronitzarien els seus períodes de zel. La gestació dura entre 14 i 16 mesos i hi ha paritat entre sexes al moment del naixement, és a dir neixen el mateix nombre de mascles que de femelles, i cada mare té un sol individu per part. El deslletament es sol produir cap als 5 anys d’edat, tot i que abans d’arribar a l’any, ja comencen a ingerir menjar sòlid. Els mascles assoleixen la maduresa sexual cap als 10 anys d’edat, però no mostren un comportament reproductor fins poc abans d’arribar als 30 anys. El creixement continua fins a la quarantena. Les femelles, per la seva banda assoleixen la maduresa sexual entre els 7 i els 13 anys. El període entre parts es d’uns 5 anys de mitjana. La maduresa física s’assoleix al voltant dels 40 anys en el cas de les femelles, i al voltant dels 50 anys en el cas dels mascles (Mann et al., 2002 & Perrin et al., 2009).

El catxalot mostra una estructuració social molt característica formada per dos tipus diferents d’unitats socials separades geogràficament durant bona part del temps, les unitats reproductores i les unitats de mascles solters (Gannier et al., 2002).

  • Unitats reproductores: Estan formada per unes 12 femelles i les seves cries, que generalment estan emparentades. Aquests unitats solen incloure més d’una línia matrilineal i els individus poden canviar de grup. Es poden observar més d’una unitat viatjant conjuntament (Perrin et al., 2009). La formació d’aquestes unitats podria aportar avantatges a l’espècie com ara la cura de les cries, la protecció envers depredadors o la col·laboració en l’alimentació (Mann et al., 2000). La supervivència de les cries es de vital importància per a les femelles. Les cries no poden fer immersions tant profundes com les de les seves mares durant l’alimentació i quedarien en superfície amb les altres femelles del grup (Connor et al., 1998 & Mann et al., 2000). Aquestes unitats es quedarien en aigües tropicals o properes a l’equador.
  • Unitats de mascles solters: Quan els mascles assoleixen entre 4 i 21 anys d’edat, abandonen la unitat reproductora on havien estat vivint, per unir-se a algun grup de mascles solters (Perrin et al., 2009). Aquests grups es desplacen en direcció als pols, tot i que poden apropar-se a l’Equador a l’hivern. A mesura que els mascles es van fent més grans, assoleixen latituds més altes formant part d’agrupacions menys nombroses. Els mascles més grans solen viatjar sols. Tot i això, sembla ser que hi hauria una estructuració social subjacent, que manté els mascles més propers entre ells (Mann et al., 2000). No és fins poc abans d’assolir la trentena, que els mascles no retornen a les àrees de cria per reproduir-se. Tot i que es desconeix el temps que hi romanen s’ha vist que pràcticament mai coincideixen dos mascles en la mateixa unitat reproductora (Mann et al., 2000 & Perrin et al., 2009).

Tot i que en principi són els mascles, especialment els més vells, els que presenten les migracions més llargues, entre els pols i l’Equador, les femelles també poden realitzar moviments migratoris de fins a 2.000 quilòmetres.

Distribució de les diferents unitats socials del catxalot (<em>Physeter macrocephalus</em>). Notis que les unitats reproductores es solen quedar a l’Equador, mentre que les unitats de mascles solters migren cap als pols en grups més petits i cap a latituds més altes a mesura que els individus es van fent grans. Font: Mann et al., 2000.

Al Mediterrani les unitats reproductores serien una mica més petites i estarien formades per entre 3 i 7 individus. Es distribuirien per les conques del sud, per sota del paral·lel 41 i serien més aviat rares a les zones del nord. Els mascles tindrien una distribució més àmplia per tot el mar, podent visitar tant àrees del nord com del sud (Gannier et al., 2002; Frantzis et al., 2003 & Frantzis et al., 2011). Al voltant de la illa de Ischia, estudis recents han vist que és una zona on es formen relacions a llarg termini entre mascles solters, tot i que no se sap si aquestes tenen un component de parentesc entre els individus o si només s’agrupen per alimentar-se (Pace et al., 2014). Es creu que la població del Mediterrani estaria aïllada d’altres poblacions de fora de la conca (Frantzis et al., 2011 & Notarbartolo Di Sciara, 2014).

El catxalot presenta dos tipus de comportaments principals, el descans en zones properes a la superfície i l’alimentació en aigües profundes. El primer ocupa una quarta part del seu temps, mentre que el segon ocupa les tres quartes parts restants (Mann et al., 2000):

  • Descans en superfície: Es tracta de períodes de menor activitat que els individus aprofiten per descansar o socialitzar. S’ha vist que les unitats reproductores tendeixen a utilitzar la segona opció, congregant-se més d’una unitat i aprofiten aquestes estones per a establir relacions socials. Sovint es pot observar un fort contacte físic, amb les mandíbules, les aletes pectorals o varis individus nedant junts. A més a més, en aquests grups es pot observar també bastanta activitat aèria com ara treure l’aleta caudal fora l’aigua (“fluke-up”), cops amb l’aleta caudal, spyhops (treuen el cap per espiar) i fins i tot salts. Tots aquests comportaments s’han relacionat tradicionalment amb la socialització. Els grups de mascles adults també tenen períodes de descans, tot i que la seva activitat és molt menys important (Mann et al., 2000).
  • Alimentació en aigües profundes: Els catxalots tendeixen a cercar les seves preses mitjançant immersions profundes que de mitjana se situen entre els 400 i els 1.200 metres i duren entre 40 i 50 minuts (tot i que es poden allargar fins més de 2 hores), amb períodes entre immersions no superiors a 10 minuts (Mann et al., 2000; Watkins et al., 2002; Drouot et al., 2004; Miller et al., 2004 & Watwood et al., 2006). S’ha vist que no hi ha correlació entre la durada de les immersions i els períodes que els animals passen en superfície. Al final d’una immersió solen sortir gairebé al mateix lloc que a l’inici.
    Durant totes les immersions hi ha una important activitat acústica, que es creu que està lligada amb la ecolocalització i la recerca de preses. Es produeixen dos sons al llarg de la immersió, els clics normals i els creaks (Drouot et al., 2004; ). S’ha vist que els clics es comencen a produir durant el descens i servirien com a mitjà de detecció de les possibles preses o com a comunicació entre els individus (Miller et al., 2004 & Watwood et al., 2006). Els creaks, per altra banda es produirien només en la fase de fons de la immersió, en els moments de la captura de les preses (Drouot et al., 2004 & Miller et al., 2004). L’anàlisi dels sons produïts ha servit per veure que les immersions lligades a l’alimentació solen ser d’entre 400 i 1.200 metres i que la emissió de clics sol començar al voltant dels 400 metres de profunditat, entre 300 i 500 metres abans de la emissió dels creaks (Drouot et al., 2004 & Watwood et al., 2006).

Al Mediterrani, només hi ha una espècie habitual que assoleixi la mida del catxalot, el rorqual comú (Balaenoptera physalus). Tot i això és fàcil distingir entre un i altre, en part gràcies a la bufada. La del catxalot, d’entre 2 i 5 metres d’alçada, està dirigida cap endavant i cap a l’esquerra, formant un angle d’uns 45° respecte la superfície de l’aigua, mentre que el del rorqual comú medeix entre 4 i 6 metres i té forma de columna vertical. Si està en superfície, es mou molt poc, i el seu cos flota en superfície amb només una petita part visible. A diferència del rorqual comú, el catxalot treu l’aleta caudal completament a fora l’aigua al iniciar una immersió.

Patró d’immersió del catxalot, en el que es pot veure la bufada dirigida cap endavant i cap a l’esquerra de l’animal i el fet que treu l’aleta caudal completament fora l’aigua abans d’una immersió profunda, aspectes que permeten la seva diferenciació del rorqual comú. (Dibuix: Cristian Ramallo)

Les marques d’identificació individual són molt útils per a poder reconèixer els diferents individus i realitzar estudis poblacionals o de distribució, entre altres. En el cas del catxalot, hi ha una característica principal utilitzada en els estudis d’arreu del món (Whitehead, 1990; Matthews et al., 2001; Ciano, 2006 & Alessi et al., 2014):

Marques a l’aleta caudal: Es tracta de marques que es produeixen a l’aleta caudal dels individus, sobretot al seu marge posterior. Es tracta en general d’osques, parts que falten o forats, que donen un perfil característic per a cada individu. També es poden utilitzar marques fetes per dents (visibles generalment com a línies blanques). El seu temps de permanència és acceptablement llarg i permet que s’utilitzin en estudis a llarg termini (Dufault and Whitehead, 1995).

Alguns estudis han utilitzat també fotografies dels geps dorsals, que permeten per exemple, reconèixer femelles adultes (aquells individus que hi tenen una callositat) (Whitehead, 1990). Estudis recents realitzats al Mediterrani han analitzat el nombre i distribució de les marques presents al gep dorsal o als flancs dels animals (Alessi et al., 2014). De totes maneres, la característica que s’utilitza més sovint són les marques a l’aleta caudal.

Es tracta d’una espècie distribuïda per tots els mars i oceans del planeta i potser per això va ser molt castigada per la caça de balenes durant els segles passats. Es calcula que a finals del segle XIX la població estava formada per al voltant d’un milió d’individus, però la caça de cetacis va fer disminuir els seus nombres dràsticament. Actualment s’estima la població mundial al voltant dels 360.000 individus, trobant-se les poblacions més grans a l’oceà Pacífic, amb prop de 80.000 individus, seguida per l’antàrtic amb uns 12.000 individus (Whitehead, 2002). Es desconeix amb certesa quina és la tendència poblacional de l’espècie, però alguns estudis apunten que, després de que hagi cessat l’activitat pesquera sobre aquesta espècie, podria ser que s’estigués recuperant (Whitehead, 2002).

La UICN (Unió Internacional per a la Conservació de la Naturalesa) ha catalogat l’estatus de conservació del catxalot al món de vulnerable. Al mar Mediterrani també és una espècie que presenta una distribució àmplia. Es desconeix però quin és el nombre exacte d’individus que viuen a la conca, tot i que es creu que seria d’alguns centenars (Notarbartolo di Sciara and Birkun, 2010). Estudis realitzats a la mar Jònica en van estimar l’abundància en 68 individus (Lewis et al., 2007). Altres estudis basats en la foto-identificació duts a terme al llarg de 18 anys al mar de Ligúria i les illes Balears per un costat (Rendell et al., 2014), i al llarg de 13 anys a l’arc hel·lènic per l’altre (Frantzis et al., 2014), estimen que la població de catxalots en el primer cas estaria formada per uns 400 individus, mentre que en el segon la població rondaria els 167 animals. Els autors del primer estudi conclouen que la població podria ser més gran, ja que les corbes de descobriment de nous individus continuen en ascens, mentre que els del segon estudi, creuen que ja haurien identificat la major part dels animals de la zona. Extrapolant els resultats a la resta de la conca, donaria una població total d’uns 2.500 individus dels quals només el 45% correspondrien a individus madurs. S’ha de tenir en compte per això, que hi ha grans àrees que no han estat explorades meticulosament i que podrien ser importants per a la distribució del catxalot, com és el cas del mar Tirrè (Aïssi et al., 2014 & Rendell et al., 2014). Com a conseqüència d’aquestes estimacions i tenint en compte que la tendència poblacional és de disminució, la UICN va catalogar-lo sota l’estatus de en perill al Mediterrani. Entre les amenaces que afecten a l’espècie hi trobem:

  • Pesca accidental: L’ús de xarxes de deriva s’expandí al Mediterrani durant els anys 80. Es tracta d’un mètode de pesca bastant simple però gens selectiu, que consisteix en deixar flotant xarxes verticals durant vàries hores. Aquestes xarxes poden arribar a mesurar uns 50 km de llarg i 20 – 30 metres d’alçada i en elles hi queden atrapats tots els animals que les volen travessar (Bearzi, 2002; E.J.F., 2007 & Pace et al., 2008). Flotes pesqueres de països com ara España, Itàlia, França o Marroc, han sigut molt importants, i la seva afectació sobre els cetacis ha sigut considerable. Es calcula que en els moments de màxima activitat d’aquest tipus de pesca, s’arribaven a capturar al voltant de 10.000 cetacis anuals (Bearzi, 2002). Actualment, aquest tipus de pesca està prohibida als països de la unió europea, però continua sent legal en països de fora de la Comunitat (E.J.F., 2007). Si bé, els cetacis més afectats són sobretot el dofí llistat i el dofí comú, el catxalot també queda atrapat en aquest tipus de paranys (Notarbartolo di Sciara, 1990 and 2014; Bearzi, 2002; Tudela et al., 2005; E.F.J., 2007 & Pace et al., 2008), segurament degut a la forma del seu cap (Tudela, 2004). Un total de 229 catxalots han sigut víctimes de les xarxes de deriva entre 1971 i 2003. Aquest nombre sembla baix a priori, però tenint en compte que la població de catxalots al Mediterrani és petita i que la seva taxa de creixement és del 0,86 %, fa que aquestes morts per captura accidental adquireixin una importància molt més gran (Tudela, 2004; www.pbs.org, 2004; E.J.F., 2007; Pace et al., 2008 & Reeves et al., 2013).
  • Col·lisions amb embarcacions: El mar Mediterrani està sotmès a un intens tràfic marítim que s’ha vist incrementat sobretot des de mitjans dels anys 80. Actualment unes 220.000 embarcacions de més de 100 tones creuen anualment el Mediterrani. Les àrees més afectades són l’estret de Gibraltar i el nord oest de la conca (De Stephanis and Urquiola, 2006 & Vaes and Druon, 2013). Els animals més afectats per aquest intens tràfic marítim són els grans cetacis, rorqual comú (Balaenoptera physalus) i catxalot, dels que es calcula que moren entre 1 i 2 animals cada any, tot i que probablement aquest valor està infravalorat (Panigada and Leaper, 2010; David et al., 2011 & Mayol, 2012). S’ha vist que el 6% dels individus avarats a Itàlia i Grècia i el 6% dels individus foto-identificats a Grècia presenten marques produïdes per col·lisions amb embarcacions (Notarbartolo di Sciara, 2014). Segurament el factor que més determina la potencialitat de que una col·lisió sigui mortal és la velocitat de l’embarcació, essent les velocitats superiors a 14 nusos, mortals per als cetacis (Laist et al., 2001). Degut a la mida petita de la població de catxalots al Mediterrani, i a que segurament les col·lisions registrades són inferiors a les totals, aquesta és una amenaça molt gran per a la conservació de la població de catxalot del Mediterrani (Panigada and Leaper, 2010 & Mayol, 2012).
  • Contaminació acústica: El soroll submarí causat per l’activitat humana pot ser produït de forma no intencionada com a conseqüència d’una altra activitat, com en el cas de la navegació marítima o les perforacions, o de forma intencionada, com en el cas dels sonars o els estudis sísmics (Notarbartolo di Sciara and Gordon 1997). Al Mediterrani, les principals fonts de soroll submarí són l’intens tràfic marítim, els estudis sísmics, les perforacions, les construccions a la costa i les explosions submarines (Notarbartolo di Sciara et al., 2012). Aquesta gran quantitat de sons, fa que la contaminació acústica estigui present les 24 hores del dia a la regió, on ja no hi queden zones tranquil·les (Notarbartolo di Sciara et al., 2012). Es desconeix quin és l’efecte concret d’aquesta contaminació i diferents estudis presenten resultats contradictoris, però es creu que pot afectar negativament al catxalots (Gordon et al., 2003 & Notarbartolo di Sciara et al., 2012).
  • Deixalles marines: La regió mediterrània és una de les regions més densament poblades del planeta i també una de les més desenvolupades. Aquest fet contribueix a que un gran nombre de deixalles, sobretot plàstics, arribin al mar cada any (Notarbartolo di Sciara et al., 2012). Els catxalots poden confondre els plàstics flotants amb la seva presa i els acaben ingerint (Notarbartolo di Sciara et al., 2012 & De Stephanis et al., 2013), fet que els hi pot interrompre la digestió, disminuir el seu apetit, comportant una reducció de la seva taxa de creixement o fins i tot una mort dolorosa en els casos més extrems (Notarbartolo di Sciara et al., 2012). Un cas força extrem fou el d’una cria trobada a la costa de Mykonos, Grècia, que havia ingerit una quantitat tant gran de bosses de plàstic, trossos de xarxes, cordes de plàstic, etc. que li acabà provocant la mort (Notarbartolo di Sciara et al., 2012).
  • Altres amenaces sobre la població de catxalot del Mediterrani inclouen la contaminació per xenobiòtics, la sobreexplotació pesquera, la degradació dels seus hàbitats i els efectes del canvi climàtic (Panigada and Leaper, 2010 & Notarbartolo Di Sciara, 2014).

El catxalot està protegit per diversos convenis internacionals entre els que s’hi inclouen l’apèndix I del Conveni sobre Comerç Internacional d’Espècies Amenaçades de Flora i Fauna Silvestres (CITES), pels apèndix I i II de la Convenció d’Espècies Migratòries (CMS) o l’Acord sobre la Conservació dels Cetacis del mar Negre, Mediterrani i l’Àrea Atlàntica adjacent (ACCOBAMS). El fet que el santuari de Pelagos del mar de Ligúria sigui una de les àrees més importants en la distribució del catxalot al Mediterrani, pot contribuir de forma positiva en la seva conservació. Tot i això, hi ha molts hàbitat considerats importants per a la distribució del catxalot que no gaudeixen de cap tipus de protecció i a més a més, factors com l’increment de la contaminació acústica com a conseqüència, en part, de l’augment d’estudis sísmics o l’intens tràfic marítim, són aspectes que poden afectar a la conservació d’aquesta espècie al Mediterrani.

AÏSSI, M., OUAMMI, A., FIORI, C. & ALESSI, J. 2014. Modelling predicted sperm whale habitat in the central Mediterranean Sea: requirement for protection beyond the Pelagos Sanctuary boundaries. Aquatic Conservation: Marine and Freshwater Ecosystems 24 (suppl. 1):50-58

ALESSI, J., AÏSSI, M. & FIORI, C. 2014. Photo-identification of sperm whales in the north-western Mediterranean Sea: an assessment of natural markings. Marine and Freshwater Ecosystems 24 (suppl. 1):11-22

AZZELLINO, A., GASPARI, S., AIROLDI, S. & NANI, B. 2008. Habitat use and preferences of cetaceans along the continental slope and the adjacent pelagic waters in the Ligurian Sea. Deep-Sea Research. 55:296-323

BEARZI, G. 2002. Interactions between cetacean and fisheries in the Mediterranean Sea. In: G. Notarbartolo di Sciara (Ed.), Cetaceans of the Mediterranean and Black Seas: state of knowledge and conservation strategies. A report to the ACCOBAMS Secretariat, Monaco, February 2002. Section 9, 20 p.

CARPINELLI, E., GAUFFIER, P., VERBORGH, P., AIROLDI, S., DAVID, L., DI-MÉGLIO, N., CAÑADAS, A., FRANTZIS, A., RENDELL, L., LEWIS, T., MUSSI, B., PACE, D. S. & DE STEPHANIS., R. 2014. Assessing sperm whale (Physeter macrocephalus) movements within the western Mediterranean Sea through photo-identification. Marine and Freshwater Ecosystems 24 (suppl. 1):23-30

CARWARDINE, M. 2004. Ballenas delfines y marsopas. Ediciones Omega. Barcelona. 2ª reimpresión

CIANO, J. N. 2001. Photo-identification of sperm whales at Bleik Canyon, Norway. Marine Mammal Science. 17(1):175-180

CONNOR, R. C., MANN, J., TYACK, P. L. & WHITEHEAD, H. 1998. Social evolution in toothed whales. Trends in Ecology & Evolution 13(6):228-232

DAVID, L., ALLEAUME, S. & GUINET, C. 2011. Evaluation of the potential of collision between fin whales and maritime traffic in the north-western Mediterranean Sea in summer, and mitigation solutions. Journal of Marine Animals and Their Ecology. 4(1):17-28

DE STEPHANIS, R. & URQUIOLA, E. 2006. Collisions between ships and cetaceans in Spain. Paper SC/58/BC5 presented to the IWC Scientific Committee, June 2006, St Kitts and Nevis, WI. 2006, p6.

DE STEPHANIS, R., GIMÉNEZ, J., CARPINELLI, E., GUTIERREZ-EXPOSITO, C. & CAÑADAS, A. 2013. As main meal for sperm whales: Plastic debris. Marine Pollution Bulletin. 69:206-214

DROUOT, V., GANNIER, A. & GOOLD, J. C. 2004. Diving and feeding behaviour of Sperm Whales (Physeter macrocephalus) in the Northwestern Mediterranean Sea. Aquatic Mammals. 30(3)419-426

DUFAULT, S. & WHITEHEAD, H. 1995. An assessment of changes with time in the marking patterns used for photoidentifciation of individual sperm whales, Physeter macrocephalus. Marine Mammal Science. 11(3):335-343

E. J. F. 2007. Illegal Driftnetting in the Mediterranean. Environmental Justice Foundation, London, UK.

EVANS, K. & HINDELL, M. A. 2004. The diet of sperm whales (Physeter macrocephalus) in southern Australian waters. Journal of Marine Sciences. 61:1313-1329

FRANTZIS, A., ALEXIADOU, P., PAXIMADIS, G., POLITI., E., GANNIER, A. & CORSINI-FOKA, M. 2003. Current knowledge of the cetacean fauna of the Greek Seas. Journal of Cetacean Research and Management. 5(3):219-232

FRANTZIS, A., AIROLDI, S., NOTARBARTOLO DI SCIARA, G., JOHNSON, C. & MAZZARIOL, S. 2011. Inter-basin movements of Mediterranean sperm whales provide insight into their population structure and conservation. Deep-Sea Research. 58:454-459

FRANTZIS, A., ALEXIADOU, P. & GKIKOPOULOU, K. C. 2014. Sperm whale occurrence, site fidelity and population structure along the Hellenic Trench (Greece, Mediterranean Sea). Marine and Freshwater Ecosystems 24 (suppl. 1):83-102

GANNIER, A., DROUOT, V. GOOLD, J. C. 2002. Distribution and relative abundance of sperm whales in the Mediterranean Sea. Marine Ecology Progress Series. 243:281-293

GANNIER, A. & PRACA, E. 2007. SST fronts and the summer sperm whale distribution in the north-west, Mediterranean Sea. Journal of the Marine Biological Association of the United Kingdom. 86:1-7

GORDON, J., GILLESPIE, D., POTTER, J., FRANTZI, A., SIMMONDS, M. P., SWIFT, R. &THOMPSON, D. 2003. A review of the effects of seismic surveys on Marine Mammals. Marine Technology Society Journal. 37(4):16-34

IUCN 2012. Marine Mammals and Sea Turtles of the Mediterranean and Black Seas. Gland, Switzerland and Malaga, Spain: IUCN. 32 pages.

JEFFERSON, T. A., WEBBER, M. A. & PITMAN, R. L. 2008. Marine mammals of the world: A comprehensive guide to their identification. Academic Press. Canadà

LAIST, D. W., KNOWLTON, A. R., MEAD, J. G., COLLET, A. S. & PODESTA, M. 2001. Collisions between ships and whales. Marine Mammal Science. 17(1):35-75

LEWIS, T., GILLESPIE, D., LACEY, C., MATTHEWS, J., DANBOLT, M., LEAPER, R., MCLANAGHAN, R. & MOSCROP, A. 2007. Sperm whale abundance estimates from acoustic surveys of the Ionian Sea and Straits of Sicily in 2003. Journal of the Marine Biological Association of the United Kingdom.87:353-357

MANN, J. CONNOR, R. C., TYACK, P. L. & WHITEHEAD, H. 2000. Cetacean Societies: Field Studies of Dolphins and Whales. The University of Chicago Press, Chicago

MATTHEWS, J. N., STEINER, L. & GORDON, J. 2001. Mark-recapture analysis of sperm whale (Physeter macrocephalus) photo-id data from the Azores (1987-1995). Journal of Cetacean Research and Management. 3(3):219-226

MAYOL, P. 2012. Colissions between vessels and large cetaceans in the Pelagos Sanctuary. Souffleurs d’Ecume, La Celle (France). 10 pp

MILLER, P. J. O., JOHNSON, M. P. & TYACK, P. L. 2004. Sperm whale behaviour indicates the use of echolocation click buzzes “creaks” in pray capture. Proceedings of the Royal Society of London. 271:2239-2247

MUSSI, B., MIRAGLIUOLO, A., ZUCCHINI, A. & PACE, D. S. 2014. Occurrence and spatio-temporal distribution of sperm whale (Physeter macrocephalus) in the submarine canyon of Cuma (Tyrrhenian Sea, Italy). Marine and Freshwater Ecosystems 24 (suppl. 1):59-70

NOTARBARTOLO DI SCIARA, G. 1990. A note on the cetacean incidental catch in the Italian Driftnet swordfish fishery, 1986-1988. Report of the International Whaling Comission. 40:459-460

NOTARBARTOLO DI SCIARA, G. & GORDON, J. 1997. Bioacustics: A tool for the conservation of cetaceans in the Mediterranean Sea. Marine and Freshwater Behaviour and Physiology. 30(2):125-146

NOTARBARTOLO DI SCIARA, G. & BIRKUN A JR. 2010. Conserving whales and dolphins in the Mediterranean and Black seas. An ACCOBAMS status report. ACCOBAMS, Monaco. 212 p

NOTARBARTOLO DI SCIARA, G., FRANTZIS, A. & RENDELL, L. 2012. Sperm whales in the Mediterranean: The difficult art of coexisting with humans in a crowded sea. Whalewatcher, Journal of the American Cetacean Society. 41(1)30-38

NOTARBARTOLO DI SCIARA, G. 2014. Sperm whales, Physeter macrocephalus, in the Mediterranean Sea: a summary of status, threats, and conservation recommendations. Marine and Freshwater Ecosystems 24 (suppl. 1):4-10

PACE, D. S., MIRAGLIUOLO, A. & MUSSI, B. 2008. Behaviour of a social unit of sperm whales (Physeter macrocephlaus) entangeld in a driftnet off Capo Palinuro (Southern Tyrrenian Sea, Italy). Journal of Cetacean Research and Management. 10(2)131-135

PACE, D. S. MIRAGLIOLO, A., MARIANI, M., VIVALDI, C. & MUSSI, B. 2014. Sociality of sperm whale off Ischia Island (Tyrrhenian Sea, Italy). Marine and Freshwater Ecosystems 24 (suppl. 1):71-82

PANIGADA, S. & LEAPER, R. 2010. Ship strikes in the Mediterranean Sea: assessment and identification of conservation and mitigation measures. Journal of Cetacean Research and Management. SC/62/BC2: 5p

PERRIN, W. F., WÜRSIG, B. & THEWISSEN, J. G. M. 2009. Encyclopedia of marine mammals. Second edition. Academic Press. United States of America

PIROTTA, E., MATTHIOPOULUS, J., MACKENZIE, M., SCOTT-HAYWARD, L. & RENDELL, L. 2011. Modelling sperm whale habitat preference: a novel approach combining transect and follow data. Marine Ecology Progress Series. 436:257-272

PRACA, E. & GANNIER, A. 2008. Ecological niches of three teuthophageous odontocetes in the northwestern Mediterranean Sea. Ocean Science. 4:49-59

REEVES, R. & NOTARBARTOLO DI SCIARA, G. 2006. The status and distribution of cetaceans in the Black Sea and Mediterranean Sea. IUCN Centre for Mediterranean Cooperation, Malaga, Spain. 137 pp.

REEVES, R. R., MCCLELLAN, K. & WERNER, T. B. 2013. Marine mammal bycatch in gillnet and other entangling net fisheries, 1990 to 2011. Endangered Species Research. 20:71-97.

RENDELL, L., SMIÃO, S., BROTONS, J. M., AIROLDI, S., FASANO, D. & GANNIER, A. 2104. Abundance and movements of sperm whales in the western Mediterranean basin. Marine and Freshwater Ecosystems 24 (suppl. 1):31-40

SHIRIHAI, H & JARRET, B. 2006. Whales dolphins and seals: A field guide to the marine mammals of the world. A & C Black, London

TUDELA, S. 2004. Ecosystem effects of fishing in the Mediterranean: an analysis of the major threats of fishing gear and practices to bio- diversity and marine habits. General Fisheries Commission for the Mediterranean (FAO). Studies and Reviews, 74. FAO. Rome

TUDELA, S., KAI KAI, A., MAYNOU, F., EL ANDALOSSI, M. & GUGLIELMI, P. 2005. Driftnet fishing and biodiversity conservation: the case study of the large-scale Moroccan driftnet fleet operating in the Alboran Sea (SW Mediterranean). Biological Conservation. 121:65-78

VAES, T. & DRUON, J. N. 2013. Mapping of potential riskof ship strikes with fin whales in the Western Mediterranean Sea: A scientific and technical review using the potential habitat of fin whales and the effective vessel density. Join Research Centre. Institute for the Protection and Security of the Citizen. Luxembourg. 28pp

WATKINS, W. A., DAHER, M. A., DI MARZIO, N. A., SAMUELS, A., WARTZOK, D., FRISTRUP, K. M., HOWEY, P. W. & MAIEFSKI, R. R. 2002. Sperm whale tracked by radio tag telemetry. Marine Mammal Science. 18(1):55-68

WATWOOD, S. L., MILLER, P. J. O., JOHNSON, M., MADSEN, P. T. & TYACK, P. L. 2006. Deep-diving foraging behaviour of sperm whales (Physeter macrocephalus). Journal of Animal Ecology. 75:814-825

WHITEHEAD, H. 1990. Assessing sperm whale populations using natural markings: Recent progress. Report of the International Whaling Comission. Special Issue 12:377-382

WHITEHEAD, H. 2002. Estimates of the current global population size and historical trajectory for sperm whales. Marine Ecology Progress Series. 242:295-304

http://www.iucnredlist.org/details/41755/0

http://www.iucnredlist.org/details/16370739/0

http://www.accobams.org/

http://www.cites.org/esp/

http://www.cms.int/

http://www.pbs.org/odyssey/odyssey/20041022_log_transcript.html