Diumenge passat 5 de març, ens trobem per a una altra sortida del nostre projecte de foto identificació. Les expectatives eren molt altes, ja que durant la setmana anterior s’havien reportat els primers albiraments de rorqual a la costa de Tarragona. Tot i que la previsió no era gaire favorable pel recent pas d’un petit temporal, ens vam fer a la mar amb les nostres esperances posades en trobar a l’animal més gran de la Mediterrània.

La tripulació al complet. D'esquerra a dreta: Gon, David, Jordi, David, Andrea, Mon, Anna, Ivette, Abraham, Mar i Rodrigo.

La mar estava força moguda i el vent ens colpejava constantment des del Sud Oest. Això no ens va acovardir, si nó que ens va donar la possibilitat de navegar completament a vela. D’aquesta manera podíem gaudir de la navegació silenciosa, acompanyada únicament pel so de la mar, el xiuxiueig del vent en l’aparell i els crits de les aus marines que s’acostaven. Vam decidir traçar una ruta més costanera que de costum per protegir-nos una mica del vent; però també, amb l’esperança de trobar-nos amb els dofins mulars que habiten a la zona. Malauradament no van venir a la cita deixant-nos amb les ganes de gaudir del seu albirament.

La nostra patrona Anna. Foto: Associació Cetàcea

D’altra banda va ser una jornada realment notable ornitològicament parlant. Poc després d’abandonar el port, una parella de gavines corses (Larus audouinii) es va col·locar a rebuf del nostre vaixell obsequiant-nos amb repetits apropaments. En un d’ells vam aconseguir llegir l’anella que portava a la pota esquerra una d’elles. Això ens va permetre estirar el fil de la seva història, esbrinant que va néixer al delta de l’Ebre enllà en 2004. Es tracta d’una espècie molt destacada però que sol passar desapercebuda pels seus hàbits més marins que els d’altres com els gavians argentats (Larus michahellis). En els anys 80 van arribar a ser molt escasses, però gràcies als esforços de conservació i protecció de les seves zones de cria, actualment té una població nombrosa i saludable a les nostres costes.

Una gavina cap negre (<em>Larus melanocephalus</em>) que vàrem albirar. Foto: Associació Cetàcea

En Jordi, vigilant l'horitzó. Foto: Associació Cetàcea

La gavina corsa (<em>Larus audouinii</em>) que vàrem albirar durant la sortida davant la costa del Garraf. Foto: Associació Cetàcea

Un del gavots (<em>Alca torda</em>)que vàrem albirar. Foto: Associació Cetàcea

Una pardela balear (<em>Puffinus mauretanicus</em>) albirada durant la sortida davant la costa del Garraf. Foto: Associació Cetàcea

Durant la resta del dia, moltes aus es van deixar veure. Primer va ser un esbart molt nombrós de capons reials (Plegadis falcinellus), l’únic ibis europeu; després va ser el torn de les gavines rialleres i capnegres així com d’algunes baldrigues balears i mediterrànies. No obstant això, van ser els frarets i els gavots els que van despertar més curiositat i admiració entre els nostres tripulants. Els exemplars que vam albirar, en unes setmanes iniciaran la seva migració cap a l’Atlàntic nord, on es troben els seus territoris de cria.

Un estòl de capons reials (<em>Plegadis falcinellus</em>) albirat durant la sortida davant la costa del Garraf. Foto: Associació Cetàcea

Després de la fugaç visita d’un parell de peixos lluna i diversos mascarells, enfilem cap a port coincidint amb una intensificació del vent. Això va fer l’últim tram de la ruta una mica més incòmode per a nosaltres, recordant-nos que el mar és ingovernable i mai hem de perdre-li el respecte.
Cansats per una jornada de navegació intensa, toquem terra desitjant tenir una sort més propícia de cara a la següent sortida, agraint com sempre, la desinteressada però inestimable col·laboració dels nostres voluntaris i acompanyants.